Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

1.- Introducció.

La Pilota Valenciana és possiblement el joc tradicional més important que tenim els valencians i les valencianes; de fet, ha estat, fins fa poc, una activitat certament popular. Jugada a places i carrers, almenys des de l’arribada de Jaume I, ha sabut adaptar-se també a contexts tancats com ara els trinquets. Els pobles que han contat amb un poden presumir de ser vertaders pobles de Pilota. L’Olleria conta amb un, dels més antics, i que reflexa la peculiaritat del joc i la seua relació amb el poble.

Aquesta comunicació forma part d’un projecte de major envergadura que versa sobre la Pilota Valenciana com una tradició que ens identifica com a poble. Tractem, des del punt de vista etnològic, i amb estratègies etnogràfiques, de recuperar tots els aspectes del joc, des de la forma de practicar-lo, les seues variants i tot el que l’envolta: el públic, els pactes, les travesses, la forma de transmetre’l, el vocabulari, les costums associades.
L’Olleria és el primer cas, i representa un dels casos paradigmàtics del joc.

2.- Metodologia.

Hem d’entendre aquesta comunicació com una xicoteta part de tot un projecte global de recuperació d’una tradició com ara la Pilota Valenciana, entenent aquesta no sols com la pràctica merament física, sinó tot un context diríem subcultural on trobem múltiples variables d’estudi.
Les tècniques usades són eminentment entogràfiques i comporten l’estudi d’un camp des del mateix context. D’acord amb Woods (1988) l’etnografia pretén la descripció de la manera de viure d’un grup de persones. Nosaltres pretenem la descripció de la Pilota Valenciana des del punt de vista i amb la participació de les persones que la coneixen i la practiquen.

En aquest sentit, la recollida de dades esdevé fonamental. Per a aquesta finalitat s’usen sobre tot:

• Les entrevistes: és la tècnica que més dades recull (Fetterman, 1998) i es tracta bàsicament de converses pactades i on s’intenta que la persona entrevistada parle del que coneix d’acord amb les seues interpretacions i paraules. Les entrevistes poden ser més o menys directives i/o estructurades (Flick, 2002); en el nostre cas proposem temes bàsics sobre els quals conversar, deixant que les persones entrevistades s’explaien lliurement.
• L’observació: aquesta tècnica representa un dels pilars de l’antropologia i és necessària si volem incorporar a les persones que entrevistem; a més, cal que, estudiant com estem una pràctica, l’observem als seus contextes de joc. Seguint a Cohen (1990) l’observació passaria per ser un procés al qual esperem sorprende’ns per fenòmens repetits que reaparéixen a diversos llocs.
• Els documents gràfics i escrits: evidentment, una tradició tan llarga malgrat que molt oral, ha deixat un rastre de construccions, documents i papers que cal tenir en compte, ja que reforcen i aclareixen els fenòmens al voltant del joc. En certa manera, les fotogràfies i videos o el recull de documents completen el treball i, segons Howarth (2000), augmenten la credibilitat.

En aquest cas concret s’ha visitat la població en diverses ocasions, atenent principalment al trinquet, però també el convent dels Caputxins, el camí del trinquet dels frares, l’Ajuntament o l’escola del poble. En les repetides visites s’ha entrevistat persones relevants dintre de la tradició pilotari al poble, com ara l’antic trinqueter, un jugador de l’actualitat o el cronista oficial del poble. Les entrevistes foren enregistrades, excepte l’últim cas, i transcrites al paper.

L’anàlisi de dades comporta l’organització de la informació per conjunts temàtics, de forma que les explicacions queden ordenades per categories. Una vegada ordrenada la informació, aquesta es repassa, compara i s’extrauen les conclusions. L’escriptura de l’informe respon a aquest anàlisi i tracta de relatar i interpretar el que ha suposat i suposa el joc de Pilota Valenciana al poble en qüestió.

3.- Resultats.

3.1.- Modalitats

Com expliquen Conca et al. (2003), de la mateixa manera que a la resta de poblacions al sud del riu Xúquer, a l’Olleria la modalitat predominant ha estat sempre el Raspall. Això no lleva que, com relata la gent aficionada, alguna vegada s’organitzara alguna partida per dalt corda. Tot i això, el Raspall és la modalitat històrica de l’Olleria, mantenint en aquest sentit, la referència de Gandia com a pol d’atracció.
El fet que es jugara a Raspall ve explicat per les persones entrevistades com una conseqüència de la fisonomia de les parets del trinquet. La seua altura, no excessiva, impedia jugar per dalt corda, doncs les pilotes se n’eixien fàcilment. Aquesta explicació, del tot lògica, ens trasllada a la relació entre l’espai del joc i  la seua pràctica, aspecte que aclareix l’antic trinqueter: “…es jugava més a Raspall que per dalt corda. I diràs per què? Perquè les parets del trinquet eren baixetes i per dalt corda s’encalaven moltes”. De totes maneres, l’Olleria no ha tingut sempre trinquet, pel que podem pensar que antigament es jugava al carrer. La modalitat d’aquella època es desconeix, encara que tot apunta a que es mantenia la tradició de la zona de jugar a un joc que perfectament podria ser el vell harpastum .

El Raspall al trinquet de l’Olleria s’ha jugat sense ratlles, no com en altres pobles on es gastaven les ratlles tal i com ara es manté a la modalitat de Llargues. Per a la seua pràctica usaven les pilotes de vaqueta d’uns 38 grams, lleugerament menys pesades que les d’ara. Per aquest motiu, únicament es protegien la punta dels dits amb una tela o drap i vetes i la palma de la mà amb el guant tradicional. Destaca l’afirmació que les persones practicants jugaven amb la roba de feina, el que inclou el pantaló llarg, no permés hui en dia pel reglament federatiu. Un jugador d’ara ho explica dient com sempre s’ha jugat “amb la que han anat. El llaurador amb la roba de llaurador i el vidrer amb la que portava. Sense vestimenta especial”.

Les persones entrevistades parlen de la celebració d’unes dos o tres partides setmanals al trinquet de l’Olleria, totes elles de jugadors professionals de la zona. Combinades amb aquestes i també els altres dies de la setmana, les persones aficionades jugaven les seues, en la categoria del desafiament, tant típic en el joc de Pilota Valenciana. Aficionats de l’Olleria, d’Aielo o altres pobles de la comarca es citaven al trinquet amb un repte previ o per tancar allà mateix. En part per aquest motiu, la pilota valenciana no s’entrenava prèviament, sols es jugaven les partides de competició.

Image 1. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Però de l’anàlisi de les dades recollides, podem referir l’existència i pràctica d’altres modalitats de joc:

Curtes: modalitat existent a altres pobles, però no en la forma que manté a l’Olleria. Joc practicat per dalt corda al trinquet. La ferida es feia des del dau, botant la pilota prèviament i colpejant-la. Aquesta havia de passar per damunt de la corda central i botar

• Abans del número 6. A partir d’ací, es jugava igualment a l’Escala i Corda.
• Rebotet: el trinquet de l’Olleria conta amb dos recintes annexats a la pista central. En ambdós s’han practicat diverses modalitats. En el més xicotet es jugava per dalt corda, de la mateixa manera que a la Galotxa moderna i al Rebot provinent de les comarques de Castelló.. En aquesta variant hi havia dues formes de posar la pilota en joc, de ferir. Una des del dau i passant la pilota per damunt de la corda i colpejant la paret esquerra, amb un límit per darrere. L’altra es feria des de la muleta, una banca d’obra situada prop de la corda central. En aquest cas, es botava la pilota a la muleta i colpejant-la s’havia de fer passar per damunt de la corda central i d’una altra situada al dau, on havia de caure. Aquesta última forma de ferir guarda relació amb les tradicionals a modalitats com les Galotxetes o la Galotxa.

3.2.- El trinquet.

Image 2. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17El trinquet de l’Olleria és dels pocs de la zona, llevat del de Llutxent i del més nou d’Ontinyent. Està enclavat en la zona antiga del poble, molt a prop de l’església. La seua entrada es fa a través d’una casa típicament valenciana i comparteix espai amb un hort. És de planta rectangular i mesura 65 metres de llarg i 14 d’ample. La seua estructura interior manté la fisonomia normal d’un trinquet, encara que destaca l’escala de tres graons i no de quatre com en la majoria dels casos. A més, dedicat com està a la pràctica del Raspall, no té galeria a la part del Rest, ja que en aquesta modalitat qui treu no la pot encalar. A l’altra part, trobem la porta d’entrada, el palquet i una galeria del dau amb molta altura, ja que és la part que dona a la casa. Les parets, encara que pintades, presenten humitats i trossos certament desgastats.

Image 3. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17
Annexat al llarg de la muralla oposada a l’escala, el trinquet de l’Olleria presenta tres estàncies. La primera d’elles és el rebotet xicotet, tot i que és el que presenta millor conservació. En ell, com referim adés, es jugava per dalt corda. La seua utilitat radica en què servia com a emplaçament on deixar als xiquets més xicotets mentre al trinquet jugaven els professional o aficionats. Certament, aquests rebotets funcionaven com una autèntica escola de pilota.

Això és una escola… allí es feien jugadors. Primer en el rebotet i després hi havia un altre que ja estava  en mal estat…és que allí es feien 60 partides durant un dia…

L’altre rebotet, més llarg que el primer, servia per a la pràctica tant de modalitats com el Raspall, com d’altres com la Galotxa. Enmig dels dos queda hui en dia una estància coberta on, sembla ser,  es practicava el joc de les xapes.

Image 4. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17 Les parets interiors del trinquet estan construïdes amb adob tradicional, pel que el pas del temps provoca un estat certament lamentable de conservació, el que dificulta enormement la pràctica de la pilota. Les parets per la banda de fora estan construïdes amb pedra i argamassa, amb uns contraforts espectaculars. Sembla ser que aquesta forma constructiva era típica dels àrabs. Aquest fet, porta a especular sobre la possibilitat de que el trinquet estiguera construït sobre la muralla de la ciutat.  Sobre aquest punt es contradiuen els informes de l’ajuntament i les informacions del cronista, a qui li consta que l’Olleria no tingué muralla. L’antiguetat del trinquet gira al voltant d’aquest fet.

El trinquet de l’Olleria és un dels més antics dels que hui queden en peu, sense dubte. La seua ubicació a la zona antiga del poble i prop de l’església així ho indica. A més, la forma en què està construït reforça aquesta explicació. Preguntats sobre aquest fet, les persones entrevistades han mostrat el seu interès i han explicat que les persones més majors del poble ja el varen vore construït al nàixer. En aquest sentit, un jugador explica com son pare, de 91 anys, no pot donar explicacions de la seua construcció, i afegeix que tampoc el pare de son pare ni el pare d’aquest. Tot i la imprecisió d’aquestes afirmacions, les informacions orals ens porten a pensar que el trinquet de l’Olleria és molt antic. El catàleg de béns protegits parla de més de 100 anys, encara que fàcilment podria ser molt més.

Hem d’indicar també que, en èpoques en què el trinquet ha estat tancat, o en moments en què hi ha hagut tanta pràctica que no hi havia prou espai al trinquet, a l’Olleria també s’ha jugat a pilota en el carrer. Nosaltres hem arreplegat els noms del carrer Capitanes i el de Mestre Serrano.

3.3.- Travesses.

Segons un antic trinqueter, a l’Olleria es venien a jugar unes tres partides setmanals de professionals, dijous, dissabte i diumenge, a més de les partides d’aficionats en la forma de desafiament (partides no del tot tancades entre persones aficionades de l’Olleria i altres pobles on es podia pactar algunes normes, les travesses i altres elements). En totes aquestes partides es donaven les travesses, històricament molt unides al joc de Pilota Valenciana. De fet, degut a les travesses, la Pilota Valenciana ha arrossegat durant molt de temps una mala fama explícita, doncs s’identificava a les persones aficionades amb gent gastadora i de poc fiar, com ho demostra el dit de ‘gent de got i ganivet’ o un altre que recull Llopis que diu “Ja pots anar al trinquet, que no et voràs mai amb cap de gallet” (1999:209).

Les persones entrevistades així ho posen de manifest, tot i que diuen no compartir aquestes interpretacions. De fet, el trinqueter explica com en aquella època deien ‘este és jugador de trinquet’ com si forem gitanos. Que   ser jugador de trinquet que és, un jugador de trinquet és un esport com puga ser   el futbol, com puga ser un torero, que no es paga tant…

  Les travesses s’han fet normalment amb duros, moneda usada durant molt de temps i molt relacionada amb la gent del camp. En aquest sentit, sembla ser que a l’Olleria no hi havia grans postors de quantitats importants de diners, i sols travesses de poca quantia.

Image 5. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17Seguint la tradició fins a hui en dia, el trinquet es quedava el 10% de les travesses i ambi això pagava el sou als jugadors que contractava. En aquesta direcció, l’antic trinqueter relata que els donaven ’30 duros, 150 pessetes’.

Un altre fet relacionat amb els diners, el representa el joc de les xapes, aspecte del qual a les persones entrevistades els ha costat parlar-ne. El joc de les xapes, com altres als quals es travessa com el de les cartes o el dominó, es va introduir als trinquets amb força. De fet, al trinquet de l’Olleria, a l’època en què una de les persones entrevistades era el trinqueter (anys 60 i 70), hi havia una estància habilitada expressament entre els dos rebotets. La gran afició que va assolir aquest joc, tot i estar prohibit, és una de les causes a les que al·leguen els entrevistats per a explicar les diverses èpoques en què el trinquet de l’Olleria ha estat tancat.

Les xapes han arruïnat a moltes famílies. I clar, un quan li fa mal el tabac no fuma, i ahí ha passat el mateix. Doncs ahí ha passat el mateix, quan una persona s’ha jugat els diners i els ha perdut… Va a deixar d’anar. Perquè fins ahí podem dir que encara hi havia afició en el poble. Però a partir de que allò es va posar en   marxa, ja s’ha acabat.

3.4.- Socialització.

            Fins a fa unes dècades, el joc de Pilota Valenciana havia estat, no sols un joc tradicional, sinó molt popular. Per això que la gran afició existent servia com a element de transmissió d’unes generacions a altres i la seua pràctica no dequeia. Els xiquets veien com els seues germans majors, pares, oncles i iaios jugaven i anaven al trinquet, pel que el gust per la Pilota Valenciana passava d’uns a altres assegurant la supervivència.

Els xiquets que tenien afició, que eren molt poquets, com jo doncs entràvem un poquet en el pare, ens deixava entrar el trinqueter, i després se n’anàvem dalt de la galeria i, a partir dels 7 o 8 anys, vore als jugadors, doncs agarres afició. Però, més que res perquè era d’ací, ‘lo del poble’, el que coneixíem. Als que no ens agradava el futbol se n’anàvem a vore les partides de pilota. Estar un ratet allí en els pares i després ja ens enviaven dalt, les pilotes que caien les arreplegàvem.

Malgrat aquest fet, s’ha d’apuntar que la transmissió afectava tan sols als homes, doncs l’assistència de dones a les partides era tesimonial, bé en ocasió de les festes, bé perquè anaven a vore jugar als nuvis.

En el cas de l’Olleria, a més, el trinquet jugava un paper aglutinador en la comarca, i allà es donaven cita persones de molts pobles de la rodalia com Aielo, Benigànim, Alfarrasí, Montaverner o La Pobla del Duc.
Així mateix, segons ens han relatat, possiblement els frares que habitaven el convent (encara hui en peus) ja jugaven a pilota. Segons el cronista, aquest convent es construí el 1601 i allà venien els novicis que volien convertir-se en frares. Per a ell, els novicis que venien de Catalunya portaren el joc, encara que no hi ha proves que ho confirmen. El que si és cert és que al poble, a prop del convent, hi ha un camí anomenat Trinquet dels frares, on sembla

Image 6. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17que practicaven el joc. Tots aquestos elements pogueren contribuir, no sols a la construcció del trinquet, sinó a fomentar l’afició pel joc.

Image 7. Estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l’Olleria (La Vall d’Albaida)

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

A l’actualitat, la Pilota a l’Olleria està encara superant la crisi que afectà al joc en les últimes dècades, sobre tot per la modernització, la televisió i els automòbils (Llopis, 1999) elemets als quals hi hauria que afegir segurament el franquisme i el futbol. De fet, hi ha un buit a les generacions que eren joves fa trenta i coranta anys.

Afortunadament, l’Olleria conta amb equips al campionat de Raspall que organitza la Mancomunitat de la Vall d’Albaida i alguns joves s’han acostat al Club. A més, a les instal·lacions de Pilota que s’han construït al col·legi de nova planta entrenen un grup de xiquets i xiquetes, assegurant la recuperació del joc.

4.- Discussió.

La Pilota Valenciana a l’Olleria guarda relacions íntimes amb els elements que caracteritzen allò que podríem anomenar el ‘món de la Pilota’. Poble de trinquet i situat al sud del Xúquer, la seua tradició s’enmarca dintre de la subcultura del Raspall i és en aquest sentit on es fonamenta el seu pes en la història del joc. Perquè l’Olleria representa un cas determinant per entendre la pràctica i, sobre tot, per entendre el seu bagatge històric, destacant ací la profunditat de la història i les conseqüències que els canvis socials han provocat en l’afició. L’Olleria és un cas paradigmàtic de com la Pilota, joc entre els jocs, transmessa de generació en generació i ensenyada pels pares als fills, pot desaparéixer sense més quan la cadena de transmissió es talla. La Pilota Valenciana necessita ésser contada i mostrada, viscuda als trinquets; la tradició rural i valenciana, en qualsevol de les seues manifestacions, és eminentment verbal, pel que s’entén la fallida quan els pares no parlen als fills de Raspall, de partides, de travesses, etc.

A més, la importància de l’Olleria es reforça quan descobrim el trinquet, espai exclusiu del joc i que rebela la transcendència de la Pilota entre els nostres avantpassats. Caldria un anàlisi exhaustiu per a catalogar correctament la construcció, tot i que hi ha trets que a simple vista es mostren espectaculars. La perfecció del cas radica en què existiren espais peculiars on s’ensenyava als xiquets a jugar, el que desemboca en l’assoliment de pràctiques amb pilota pròpies del poble. Però quan el trinquet fou usat per a d’altres menesters que no foren la Pilota i els diners passaren a ser peça clau en aquest procés, en lloc de ser un al·licient més, la Pilota deixà de rodar i un espés silenci caigué sobre l’afició.

Ara la recuperació no és sols arquitectònica, que ja és important, sinó que els i les més joves poden tornar a sentir parlar de Raspall i el tornen a practicar, intentant que la cadena de transmissió no es talle.  

Bibliografia.

-Cohen, L. i Manion, L. (1990). Métodos de investigación en educación. La Muralla: Madrid.
-Conca, M. Et al. (2003). La Pilota Valenciana. Unitat didàctica. Generalitat Valenciana.
-Fetterman, D. (1998). Ethnography. Step by step. Sage Publications: Londres.
-Flick, U. (2002). An Introduction to Qualitative Research. Sage Publications: Londres.
-Howarth, K. (2000). “Context as a factor in teacher’s perception of the teaching of thinking skills in physical education”. Journal of teaching in Physical Education. 19, 270-286.
-Llopis, F. (1999). El Joc de Pilota Valenciana. Carena: València.
-Millo, Ll. (1982). El joc de Pilota. Quaderns 3 1 4: València.
-Woods, P. (1998). La escuela por dentro. Paidós: Barcelona.