L’ef i altres actuacions vs la hipocinesi.
L’ef i altres actuacions vs la hipocinesi.
Introducción
El que es planteja sota aquest títol no és únicament una descripció de determinades experiències de centre, també d’àmbit local o altres més amplies, de país. D’entre elles n’hi ha que afecten al currículum de la matèria però d’altres tenen un marcat caràcter extraescolar. Això si totes es relacionen l’EF, amb l’hàbit de pràctica d’exercici físic i per extensió amb la salut. Hi ha darrera una segona intenció que no és altra que reflexionar sobre l’EF, més enllà d’experiències puntuals.
He escollit la denominació hipocinesi ja que és una forma breu, reconeguda com a síndrome i que descriu de forma molt exacta el seguit d’afectacions que pot dur associada una manca o insuficient pràctica d’activitat física i que en si mateixa ja ens diu de que parlem (hipo = escassetat, cinesi = moviment).
El plantejament de l’escrit és el següent:
- En un determinat moment (l’inici), es fa una reflexió-valoració, de la situació de l’EF en general, i en particular de la implicació d’aquesta matèria en aspectes relacionats amb la salut.
- A partir d’aquest fet (puntual) es desencadenen una sèrie d’actuacions en diferents àmbits i nivells, que tenen en comú el fet de compartir en gran mesura la valoració feta, i que condueixen a diverses actuacions que es descriuen.
- Després de la anàlisi, i d’un temps d’aplicació de diverses i variades actuacions, cal fer una valoració o si més no una reflexió de com van les coses. Contestar a les preguntes: ha canviat la situació? I en quin grau ? Què més es pot fer ?
Antecedents
El document que tot seguit es transcriu és una carta dels participants al seminari de professors d’EF de les Terres de l’Ebre redactada i que va circular en el transcurs d’un seminari de coordinació de professors el curs 2005- 2006. S’inclou ja que és una clara mostra de l’estat de la qüestió en aquelles dates.
Els professors d’EF de diferents nivells educatius agrupats en diversos col·lectius (seminaris, grups de treball, departaments, etc.) o a títol individual. Encara que pugem tenir postures diferents i opinions diverses, i que en el desenvolupament de la nostra tasca tenim visions particulars.
En el moment de fer una reflexió al voltant de problemàtiques que directa o indirectament afecten l’EF trobem uns punts en comú.
- L’àrea d’EF pot ser per la seva implantació al sistema educatiu una eina eficaç en el moment d’atacar diversos problemes ( baix nivell de condició motriu del jovent, hàbits de sedentarisme, obesitat, etc.). Una demostració d’aquest fet és que gran part de les campanyes per als joves es porten a terme a les escoles i als IES ( salut, seguretat vial, SIDA, sexualitat, etc.) per tant de forma implícita, es reconeix que el lloc que es proposa és l’adequat.
- Els professors i mestres d’EF poden amb la seva formació, aplicar en el sí de l’àrea activitats per tal de contribuir a solucionar els problemes esmentats. Quan una determinada institució pretén endegar una campanya de formació, captació, informació en relació a esport, salut, contra el sedentarisme. Ja s’adreça als professors i mestres d’EF per tant i en segon lloc de forma implícita ja s’ha respost al qui ? que no és altre que el mestre o professor d’ EF.
- El raonament fins aquest punt és el següent: tothom i nosaltres com a col·lectiu o individualment reconeixem l’escola o l’IES com el lloc adequat i en segon lloc ens identifiquem, no de forma única però si en gran mesura, com els qui poden realitzar aquesta tasca. La pregunta que queda per contestar és com ?
La solució fins avui ha estat: mil i una campanyes, alguns professionals de diversos àmbits aliens als centres, amb major o menor periodicitat.
No som qui per a jutjar-les però es pot afirmar rotundament, que cap actuació per perfecta que sigui, te la continuïtat, la constància, l’obligatorietat i molt important l’acceptació generalitzada de l’EF.
Pot ser per aquest motiu, alguns han cregut i encara creuen que incloure determinat contingut al currículum i deixar-lo a càrrec de l’EF ( en el camp de la salut, la nutrició i altres) és una garantia.
Quin és doncs el problema si tenim els què, l’on, els qui i fins i tot el com !!!!
Doncs el problema és que el currículum, i sobretot la seva aplicació no es un xiclet que s’estira a voluntat. I és en aquest punt, que com es deia al principi, tinguem la visió que tinguem de l’àrea estem d’acord:
- Per tractar el currículum actual, sense el més mínim retoc ens trobem amb una manca important de temps.
- Durant un temps els CV venien a suplir determinades necessitats ( reforços, aspectes de salut, augment del temps de pràctica, etc.) en moments estratègics del currículum però aquest currículum variable va francament a la baixa.
- El currículum tal i com està establert pot atendre pels seus continguts ( encara que són millorables) al grup de població al que ens adrecem en el sentit de proporcionar una pràctica d’activitat física regular, variada i motivadora. Però la seva periodicitat és del tot insuficient per constituir una càrrega significativa, que a mig termini suposi un increment o tan sols un manteniment dels nivells de condició motriu de l’alumnat, i per tant una solució als problemes esmentats.
- Tota la població es beneficiaria d’un increment de la pràctica essent una eina preventiva de primer ordre i una mesura de xoc necessària, per un tant per cent significatiu de la població escolar. Ja que les mesures tant preventives com de xoc no poden estar sotmeses a la voluntat ( en referència al pla d’esport escolar) com tampoc ho estan els tractaments mèdics o les campanyes de vacunació. Aquesta actuació és equiparable a una vacuna i un tractament a la vegada.
- En darrer lloc i per fer la feina ben feta, caldria qualificar l’actuació com la solució a un problema de salut pública amb la corresponent implicació del Departament de Sanitat ( coordinació i prescripció d’activitat física per part dels CAP, presència puntual de personal sanitari als IES i les escoles) de forma semblant a algunes iniciatives ja en marxa, a les que manca el nucli central d’actuació que ha de ser l’EF, incloent diversos aspectes més o menys relacionats amb la salut, però sobretot la pràctica d’activitats físiques.
Aquest no és un tema nou, darrerament però, i no des de instàncies relacionades amb l’EF, creix l’alarma i cada vegada es fa més necessària alguna actuació decidida. Els mestres i professors d’EF vivim cada dia aquesta problemàtica, la mesurem, la palpem, i pensem que la nostra àrea és en un tant per cent molt alt la solució.
Per tant cal ja:
- Incrementar a un mínim de tres hores setmanals l’EF a tots els nivells obligatoris.
- Dotar l’EF d’unes competències bàsiques ( relacionades amb el concepte salut).
- Coordinar amb el Departament de Sanitat aspectes que ens són comuns ja que en definitiva parlem de salut pública.
En cas contrari podem caure en una espiral d’increment de fenòmens a l’alça com el de l’obesitat o el sedentarisme. O en solucions puntuals i tant suigeneris com la adoptada per un IES de la comunitat andalusa que substitueix les 2 hores d’alternativa a la religió per tallers d’activitat física.
A aquesta alçada del raonament sols es plantegen dos possibles inconvenients, el fet de que es pugui interpretar que cal per incrementar les hores de l’àrea d’EF cal treure-les d’altres àrees, fet que no planteja obligatòriament, ja que en la historia recent tenim altres opcions que fan possible l’augment d’hores.
I l’eterna discussió sobre els costos que pot tenir una mesura d’aquestes característiques que es pot contestar amb la frase: la salut no te preu !!!
Participants al seminari de coordinació de professors d’EF de les Terres de l’Ebre.
D’ençà de la elaboració d’aquesta carta, també amb anterioritat, però de forma expressa a partir de la constatació per mitjà del seminari, que aquesta no era una visió catastrofista molt personal sinó al contrari, una visió real i el més importat realista de la situació. Es van emprendre accions a nivell de centre, que amb el temps ens han portat al moment actual.
Aquestes accions empreses a partir de l’any 2005 han passat per tres fases:
- Els professors de l’IES per mitjà d’una carta publicitavem activitats esportives de l’Escola d’Iniciació Esportiva de la localitat i fèiem una recomanació expressa en quant a la necessitat d’incrementar l’activitat física d’una part de l’alumnat. El resultat d’aquesta actuació va ser un fracàs absolut, ja que va ser imperceptible l’augment de participants, en edat de cursar ESO, a les EIE.
- El curs següent i fruit de l’experiència negativa i gairebé decebedora es va repetir la tramesa d’informació i la recomanació d’activitat física però s’hi va afegir una reunió informativa per tal de poder, cara a cara, exposar la problemàtica i la necessitat d’alguna actuació al respecte. Si en el cas anterior s’ha qualificat de imperceptible i decebedora en aquesta ocasió la qualificació s’hauria de considerar de testimonial, ja que d’una setantena de cartes van acudir a la reunió 4 famílies.
- Arribats al curs 2007-2008, era lògic que es produís una profunda reflexió en relació al fet que ens ocupa. O be ens retiràvem d’aquesta “guerra”, o passàvem a l’atac de forma frontal. Aprofitant el marc que ens brindava el PEE vam repetir l’operació d’anys anteriors, però en aquesta ocasió amb una oferta d’activitat:
Yaller de salut, relació i integració.
Tabla 1.
Cal, encara que breument, exposar com es fa la proposta de participació a aquesta activitat: els professors d’EF durant el primer mes de curs fan una detecció d’alumnes: amb baix nivell de condició motriu, sobrepès i absència de pràctica d’activitat física. Aquests són els criteris bàsics de la proposta.
A la darrera edició del taller ( curs 2010-2011) s’ha afegit una coordinació amb el servei de pediatria del Centre de Salut per tal de:
- Donar a conèixer els alumnes a qui es recomana la pràctica.
- Comparar el llistat amb el que disposa el servei en aspectes com ara el sobrepès.
- Fer un seguiment de l’assistència de l’alumnat al taller de forma conjunta per reforçar la participació i altres aspectes colaterals amb les famílies.
A aquest criteri principal, s’afegeixen altres d’aspectes relacionals, conductuals, etc. Que representen un escàs percentatge de total d’alumnes proposats.
Tenim en resum que: en números rodons més d’un 25 % de l’alumnat, a l’actualitat quasi el 30 %, te mancances evidents que poden derivar amb alguna problemàtica en l’àmbit de la salut o com a mínim te una manca d’activitat física en el seu estil de vida. Per resumir-ho en una paraula pateixen hipocinesi.
D’aquest apartat se’n desprenen 4 preguntes, retòriques algunes d’elles :
- Aquestes dades són extrapolables a una població més gran ?
- Les dades varien en un entorn diferent al d’Alcanar, més urbà per exemple ?
- Aquest 25/30 % és major o menor en altres franges d’edat, alumnes de primària ?
- Aquest percentatge que segons les dades d’un centre concret va a l’alça sempre o en altres casos va a la baixa ?
En definitiva, més d’un 25% de la població escolar be mereix una reflexió seriosa i alguna actuació decidida.
Abans de seguir cal exposar de forma breu en què consisteix aquest programa:
>Taller: Salut, relació i integració.
- En els darrers temps s’han incrementat (i el nostre centre a pesar del seu entorn rural no n’és aliè) els hàbits de vida sedentaris en la població i en alguns casos es motiu de rebuig. La condició motriu de molts adolescents en particular, és si no deficient, si susceptible de millora.
- En molts joves l’avenç que han suposat les noves tecnologies de la informació i la comunicació (mòbils, xats, missatges, etc.) els aïlla en canvi dels seus companys i fa disminuir molt les relacions interpersonals.
- Hi ha persones i en el nostre àmbit joves que tot i que formen part de la nostra comunitat, pel seu origen, pel seu desconeixement de la llengua i per altres causes els és complicat d’integrar-se.
- Existeix per tant, fruit de les problemàtiques exposades el rebuig a determinats individus (per raons estètiques o de torpesa) altres vegades es dona l’aïllament o en alguns casos per raons lingüístiques o d’origen es donen dificultats de relació.
- Aquests quatre aspectes es poden resumir en els conceptes salut, relació i integració que s’ha volgut que siguin la denominació del taller.
Objectiu:
En aquest apartat entra en joc l’element que ens ha de servir per contribuir a minimitzar cada una de les amenaces o situacions anteriorment exposades.
Practicar activitats físiques de forma regular i voluntària. La salubritat de la pràctica d’activitat física està avui en dia fora de tota discussió. El seu paper com a eina socialitzadora tampoc presenta dubtes i és moltes vegades una pràctica cohesionadora i integradora de grups i d’individus.
Aquest serà el fil conductor de les activitats del taller, que no és poc, en tractar-se del/s grup/s de població que s’ha apuntat com a destinataris de les activitats. Per aquest motiu és necessari afegir a aquest objectiu algunes condicions:
- No qualsevol activitat serveix, tenint en compte els supòsits dels quals es parteix, cal definir correctament l’objectiu i escollir les activitats adequades.
- Les activitats per tal de cobrir els diferents aspectes ( salut i relació) seran tant individuals com de grup al 50%.
- Les activitats no aniran adreçades ni tindran cap objectiu de rendiment ( no proves, no avaluació, no resultats…) sinó que es controlaran amb indicadors més relacionats amb el concepte salut ( freqüència cardíaca, despesa calòrica, durada de l’exercici, …)
- Caldrà buscar l’equilibri entre assolir els objectius i el fet que les activitats siguin motivadores i agradables, donada la voluntarietat del programa.
Una segona actuació posterior en el temps ha estat la participació com a centre en el PCEE, que si be te una altra tipologia, no pot deslligar-se del propòsit que motiva l’escrit al ser: en primer lloc esportiva ( promou l’activitat física) i en segon lloc té com a marc l’escola com a centre educatiu.
PCEE, pla cátala d’esport a l’escola
Resum d’activitats* realitzades durant el període 07/08 fins al 10/11.
- Campionat intercentre de futbol-sala
- Activitat de voleibol no competitiva
- Activitat d’acrosport per a noies i nois
- Activitats de preparació de les trobades del PCEE
- Participació a les diferents edicions de les trobades del PCEE
- Campionat intercentre de tennis taula
- Entrenaments i preparació per als inscrits al campionat de tennis-taula i futbol 7
- Campionat de bàsquet 3 x 3 (tribàsquet fase centre)
- Cursos CIATE
- Caminades i sortides a muntanya
- Octathló atletic (activitat combinada d’atletisme)
- Torneig escolar de rugbi
- Actvitat d’iniciació al futbol flag
- Futbol 7 (1r i 3r eso masculi)
- Futbol 7 ( 3r eso femeni)
- Torneig interescolar de futbol flag
- Parcourt (salts acrobatics)
- La boccia un esport adaptat
- Activitats amb bicicleta a l’IES
- El bàsquet en cadira de rodes
*Totes elles amb caracter voluntari, en horari extraescolar i gratuïtes*
Aquestes activitats s’han desenvolupat sota les directrius que s’assenyalen a continuació: que són un extracte de la justificació i objectius del pla ( tots ells publicats al web del PCEE).
La necessitat del Pla.
El Govern de la Generalitat de Catalunya va creure necessària la impulsió d’aquest Pla en base a la anàlisi d’una sèrie de circumstàncies entre les quals podem destacar les següents:
- Índex molt reduït de participació de l’alumnat en l’esport escolar.
- Increment dels hàbits sedentaris i de l’obesitat, amb una incidència preocupant en la població infantil i juvenil.
- Demanda social creixent en matèria de salut i benestar.
- I entre altres aquests objectius:
- Incrementar la participació en activitats físiques i esportives en horari no lectiu de l’alumnat dels centres educatius de primària i de secundària, amb una incidència especial en el col·lectiu de noies.( col·lectiu amb baixos índexs de pràctica d’activitat física).
- Aprofitar el gran potencial educatiu i formatiu de les activitats físiques i esportives, cercant la participació per damunt de la competitivitat.
- Fomentar la pràctica regular d’activitats físiques i esportives i l’adquisició d’hàbits saludables que contribueixin a un millor benestar.
Gran o la totalitat de recursos i activitats del PCEE van adreçats, qüestió molt lloable, a mobilitzar el conjunt de la població escolar en l’àmbit esportiu i sens dubte que s’està aconseguint. La seva eficiència, però, en un grup de població com el que s’ha definit anteriorment ( amb hipocinesi) és com a mínim dubtosa.
Ja que no cal ser un expert per, a vistes del llistat precedent, adonar-se que les activitats tenen un perfil que si be no és competitiu ( això ja és positiu, pel que la competició te d’excloent) tenen un marcat caràcter voluntari i d’oci.
En l’enumeració de circumstàncies que apareixen al PCEE s’hi diu: Demanda social creixent en matèria de salut i benestar. No crec que sigui erroni, sols apuntar que aquest fet no és cert al 100 %. I no ho és gens entre el més del 25 % dels alumnes de l’ESO i entre les seves famílies com s’ha comprovat anteriorment en el capítol dels antecedents.
En la línia marcada per les actuacions anteriorment descrites i per tractar d’implicar l’EF com a matèria, com s’indicava al manifest del professors d’EF de les terres de l’Ebre. Es a dir per a implicar ja no el professorat sinó el currículum de la matèria i en concordança amb els nous plans d’estudi ( que deriven de forma clara l’EF cap al concepte salut més que al rendiment o entrenament) es va implementar un sistema pel qual un determinat nombre d’alumnes (aquell 25, 30% del que hem parlat) haguessin d’augmentar el seu nivell d’activitat física de forma guiada.
Activitats curriculars i treballs de condició fisica complementaris
No crec oportú en aquest moment detallar quina ha estat la deriva del currículum d’EF en relació al concepte salut i de quines eines se’ns ha dotat per fer-ho de forma eficient ( aquest tema pot omplir no sols una ponència sinó un congrés).
En canvi si crec que és adequat exposar quina ha estat i és l’aplicació d’un programa d’activitat física guiada ( inspirat amb el que Devis i Peiro exposen a: “Nuevas perspectivas curriculares en EF: salud y los juegos modificados”). Ja que vincula molt clarament el curriculum de l’EF amb l’activitat física saludable en horari extraescolar. L’he anomenat: “activitats de CF complementaries” i a continuació l’exposo:
Activitats de condició física complentaries
Actualment i cada vegada més hi ha una part de l’alumnat que per raons diverses ( que ara no s’analitzaran) no realitza, ni ha realitzat cap altra activitat física que aquella que és obligatòria, és a dir l’EF; O que l’activitat física que desenvolupa és escassa.
Aquest fet ha reduït, i redueix la seva capacitat motriu per motius diversos:
- Escassa despesa energètica.
- Poca varietat i qualitat de les pràctiques físiques.
- Insuficient temps dedicat a l’activitat física.
Que es tradueixen de forma diferent en cada individu, en funció de determinats factors com ara: La seva constitució corporal, el nivell innat de condició motriu, els hàbits alimentaris, el nivell d’activitat, etc…
En definitiva i relacionant tots aquests factors ens trobem que: hi ha una part de l’alumnat que necessita augmentar el seu hàbit de pràctica d’activitats físiques.
L’alumnat a determinat nivell educatiu ja domina o coneix si més no la terminologia i els aspectes més bàsics en relació al condicionament físic ( anomenat també preparació física o QFB), per tant partirem d’aquest concepte per explicar aquest programa d’activitat.
El concepte condicionament físic (Phisical fitness) prové o s’inspira en l’entrenament i extret d’aquest context i adaptat a unes condicions clarament diferents és un dels continguts importants en l’àrea d’EF, que és vàlid per a l’alumnat a l’aula i sota supervisió, però no ho és per a tots i menys sense supervisió.
El concepte condició física engloba allò que a l’àrea d’EF anomenem QFB: que molt resumit apareix en aquest esquema que els alumnes coneixen i han de saber interpretar:
Tabla 1. Frecuencias y porcentajes de los errores técnicos en O Goshi. Frec: Frecuencia, Porcent: Porcentaje.
El que aquí es proposa, és passar d’aquest plantejament a un de més simple que sigui:
- Autoaplicable per part de l’alumne, és a dir sense supervisió ( continuada).
- Senzill tant en la seva comprensió com en la seva aplicació.
- Més dirigit al concepte de salut ( pràctica ) que al concepte de rendiment o millora d’una marca o resultat.
Per fer possible aquesta proposta ens centrarem solament en tres aspectes, que formen part de la condició física, que són els que actualment es consideren més relacionats amb el concepte salut:
- L’exercici cardiorespiratori
- La resistència muscular
- La flexibilitat
L’EXERCICI CARDIORESPIRATORI, per dir-ho d’una forma entenedora es correspon amb el concepte resistència, però excloent tots aquells exercicis de gran intensitat i que suposen una càrrega important per a l’organisme. Una altra denominació vàlida podria ser exercicis aeròbics.
LA RESISTÈNCIA MUSCULAR seguint el mateix símil, es refereix al concepte força però eliminant la sobrecàrrega excessiva ( pes a moure o càrrega sobre l’aparell motor) i l’execució forçada en quant a velocitat.
LA FLEXIBILITAT es correspon de forma completa a la seva concepció dins de l’entrenament, però augmentant el seu valor, ja que en l’entrenament és moltes vegades un complement i en aquest cas és el tercer pilar del programa.
Arribats a aquest punt en que ja s’ha exposat el què i el perquè cal passar al com de l’activitat.
Per aquest motiu serà necessari que algun familiar ( pare, mare o tutor) de l’alumne en conegui l’existència i comparteixi o com a mínim comprengui la seva necessitat per tal de fer un seguiment de l’activitat més acurat.
Per això cal complimentar aquest apartat:
El que es planteja és augmentar la pràctica d’activitat física de l’alumnat, és a dir superar les dues hores d’activitat física a la setmana.
- Les activitats tindran la orientació que s’ha expressat anteriorment ( activitat física saludable).
- Seran indicades pel professor d’EF.
- Realitzades per l’alumnat de forma autònoma en horari extraescolar.
- Controlades pel professor d’EF, que les avaluarà com un contingut més de l’àrea.
Tabla 2.
Ex de resistència muscular grup A
Figura 1 a 16.
Ex de flexibilitat grup B
Figura 17 a 32.
Com es controlarà el programa ?
- En primer lloc la realització serà recomanada pel professor.
- En segon lloc l’alumne realitzarà les activitats i a elaborarà un diari de les seves pràctiques.
- En tercer lloc el professor farà un seguiment del compliment per diversos mitjans.
Aquest serà l’únic control, ja que com s’ha exposat no es realitzarà cap prova ni s’exigirà cap resultat, solament la realització de les activitats amb el benefici personal que aquest fet comporta, a més en cas de fer correctament les activitats, es tindrà en compte en l’apartat d’actituds de l’avaluació de l’àrea.
Tot seguit s’exposa un exemple del full que cada alumne omplirà de cada sessió que realitzi:
Tabla 2.
Reflexions i proposta final.
Han passat més de 5 anys d’ença que uns quants professors ebrencs vam redactar la carta que figura en apartats anteriors. No hi ha dades generals, però les del Institut “Sòl-de-Riu” indiquen que el nombre d’alumnes mancats d’estímuls motrius ha augmentat ( del 25 al 30%), i sospito que aquest fet és extrapolable a la població en general que cursa ESO o primària. Per tant la situació ha empitjorat com a mínim en aquest apartat.
La primera reflexió és doncs que: el camí que s’ha emprés en aquests anys no ha estat un èxit complet, ja que una ( la més important, per a mi) de les problemàtiques assenyalades inicialment es manté.
Hi ha més consciència, potser ? hi ha campanyes i actuacions, si és cert. Però, si el problema persisteix, o en el pitjor dels supòsits creix, cal una acció més decidida o un canvi d’estratègia.
Una cosa és fer créixer la pràctica i l’oferta esportiva a moltes escoles i instituts. S’ha fet i és un èxit a Catalunya gràcies al PCEE ( i no amb pocs esforços i recursos de tota mena: personal, econòmics,etc.) Altra cosa diferent és augmentar els índexs de pràctica d’activitat física de la població escolar.
No correspon ara fer la diferenciació entre aquests dos conceptes: Creixement de la pràctica vs població practicant. I discernir si l’esport és salut, sempre o depenent del tipus de pràctica o si activitat física i esport son termes sinònims. O si augmentar la pràctica vol dir sempre més persones practicant. Són tots objectius lloables però no idèntics, i moltes vegades contraposats.
La meva primera proposta és que es defineixi un objectiu prioritari, i no molts de barrejats que desvien l’atenció ( i de passada asseguren un èxit estadístic). La meva elecció és clara reduir el % d’hipocinesi entre la població escolar (del 25 al 30%, a falta de més dades).
Si aquesta fos l’elecció i la decisió. I, parcialment, deu ser-ho ja que a cada campanya, programa o declaració d’intencions, amb diferents formes d’expressar-lo així ho manifesta. L’eina, la formula i l’àmbit són clarisims, cal més EF ( la carta de fa 6 anys deixa clar de quina manera).
Si l’elecció és més global i es vol emprendre més d’un objectiu, com es desprèn del que proposa el PCEE, per exemple o els PEE a Catalunya i altres propostes arreu de l’estat. Avui, ja podem analitzar-ne alguns resultats:
- Augment de la pràctica escolar, encara que no del nº de practicants de forma significativa, ja que la anàlisi no té en compte altres àmbits de pràctica.
- Augment ( de difícil quantificació) de la pràctica en grups de població concrets, per exemple les noies.
- Increment de l’ús de les instal·lacions esportives escolars.
- Foment i extensió de noves pràctiques d’activitat física entre la població escolar i plantejaments nous ( no competitius, socialitzadors, participatius)
- Extensió de la formació esportiva (monitoratge) entre una bona part de la població escolar.
- Poca incidència en la incorporació de no practicants. El caràcter voluntari i extraescolar limita de forma molt important la incidència de les actuacions i fa que aquestes depenguin de la sensibilitat i la motivació individual. Que en el cas del no practicant sedentari son baixes o nul·les tant per la seva part com de la família ( com s’ha pogut comprovar).
Fins i tot en aquest supòsit d’una elecció global ( elevar la pràctica, millorar els índexs de pràctica, reduir l’hipocinesi, fer un ús més ampli d’instal·lacions, fer més rica i diversa la pràctica esportiva, etc.) no hi cap solució bona per si sola.
Però si n’hi ha una que no es pot despreciar o minimitzar i aquesta és: que cal més EF, per ser complementada amb altres actuacions, que com ja s’ha vist aporten aspectes positius però que com es pot deduir, de tot el raonament, no han pogut (ni podran, crec jo) substituir-la mai, ni ser una eina més eficaç. Perquè:
Cap programa o campanya:
- És més obligatòria
- És Transversal, per a tota la població.
- Te tant el caràcter preventiu necessari, com el de xoc en individus hipocinètics.
- Està programada i impartida per personal qualificat.
- Està estructurada i controlada per òrgans públics, forma part d’un servei públic.
- És volguda i apreciada per gran part del alumnat.
- Te ja definits objectius coincidents amb la problemàtica esmentada.
- I altres…
La meva proposta és no deixar a banda (o reduir la seva presència) l’EF, o fer-ne un us parcial (els professionals si, la matèria en si no).
Sinó fer de l’EF el centre de totes les actuacions relacionades amb l’activitat física i la salut dotant-la d’un marc d’actuació raonable (cal major dedicació per a tants objectius i continguts plantejats) i complementar el seu creixement amb mesures complementàries.
Que be poden ser els diversos plans (exitosos en alguns objectius). O altres com ara una coordinació amb el servei de salut corresponent per treballar de forma coordinada. O una definició de requisits mínims per a alumnes i professors, en relació l’exigència física o definint com a mínim una de les competències bàsiques, que be podria anomenar-se competència motriu (aquest com altres aspectes, també podria ocupar un congrés).
En fi i per acabar, han passat 6 anys i estem si fa o no fa. El més trist és que no és per desídia o desinterès com s’ha demostrat (coses se’n fan). Ni tant sols per manca de recursos (a Catalunya com a mínim).
La raó de fons és una falta de valentia al moment d’emprendre un repte difícil de forma global i de conjunt. Motivada segurament per l’ancestral aïllament de l’EF, com a matèria educativa i prou, fruit del model esportiu del que venim, allunyat del model anglosaxó més globalitzador en matèria esportiva. El nostre model segurament ha aportat beneficis en altres aspectes (un altre tema que mereix reflexió), però que en relació a la qüestió que ens ocupa te clars desavantatges. Per aquest motiu potser convindria un canvi de rumb.