L’aprenentatge cooperatiu en l’ensenyament dels esports col•lectius: El cas de l’ultimate
L’aprenentatge cooperatiu en l’ensenyament dels esports col•lectius: El cas de l’ultimate
Resum
L’aprenentatge cooperatiu amb els mètodes coneguts como el trencaclosques d’Aronson, els Team Games Tournament d’Edwards i Devries, el pairs, check, perform permeten treballar de forma cooperativa un esport col·lectiu com és l’ultimate i provocar el desenvolupament cognitiu, emocional i físic dels alumnes sent una alternativa a les formes tradicionals de l’ensenyament dels esports col·lectius. L’experiència es desenvolupa amb alumnes de 3r d’ESO i integra tot el procés d’ensenyament aprenentatge d’una unitat didàctica des del plantejament dels objectius, fins a la creació d’eines d’avaluació passant per la utilització de mètodes cooperatius d’aprenentatge. Juntament amb aquestes elements també valorarem els avantatges i inconvenients principals d’aquestes propostes metodològiques.Introducció
L’ensenyament dels esports col·lectius s’ha desenvolupat principalment mitjançant metodologies directives on el professor era l’expert i l’alumne un simple receptor de la informació. Així, l’alumne, a partir de la informació que li donava el professor, es limitava a executar i reproduir les habilitats tècniques corresponents al seu esport. De forma semblant es tractaven els aspectes tàctics de l’esport.
El fet que en les sessions d’Educació Física hi hagués alumnes que coneixien l’esport, en ocasions, fa que aquests tinguen avantatges degut a que tenen un desenvolupament motor i coordinatiu superior a la resta de companys de forma que la major part del joc es desenvolupa en una situació de superioritat. El professor sí que busca adaptar l’esport introduint normes com la limitació del número de tocs que poc fer, el fet de no poder marcar dos punts seguits, l’obligatorietat que tots toquen el mòbil abans d’enviar-lo a la meta contrària, etc. per fomentar la participació de tot l’alumnat però, en ocasions, acaba desvirtuant l’esport original. Tot i aquesta varietat de normes, aquests alumnes sempre participen en una situació de superioritat incrementant la seva autoestima mentre que la resta no acaben tenint una experiència satisfactòria en l’esmentada activitat. La introducció d’esports desconeguts per a tot l’alumnat ens pot garantir un punt de partida inicial semblant per tot alumnat, possibilitat que hi haja un desenvolupament cognitiu, motriu i afectiu paral·lel entre tot l’alumnat i on es minimitza la superioritat que pot haver-hi si introduïm esports coneguts.
A més a més del desconeixement de l’activitat, la introducció de metodologies vinculades a l’aprenentatge cooperatiu també garanteix i possibilita el desenvolupament del grup, les experiències positives i el increment de la implicació de l’alumnat en el seu propi aprenentatge.
En el present article veurem com introduïm una unitat didàctica d’Ultimate (esport que es practica amb un disc volador) en 3r d’ESO mitjançant la utilització de metodologies i estratègies vinculades a la cooperació i que busquen, a més a més del coneixement de l’esport i del desenvolupament de les habilitats motrius i coordinatives, la vinculació afectiva, el desenvolupament del grup i l’increment de l’autoestima de tots els participants.
Metodologia
La vessant més tradicional de l’Educació Física es basa en la utilització dels esports més coneguts, futbol, basquetbol, voleibol, handbol, etc. com a eines educadores juntament amb altres continguts vinculats a l’àmbit expressiu. Aquest fet es pot constatar en els diferents llibres d’Educació Física. Els nous currículums educatius establerts en les últimes dècades deixen de donar importància a la utilització d’un o d’altre esport de forma que les habilitats que es pretenen desenvolupar poden ser assolides mitjançant l’adaptació dels continguts als participants. És per això que permeten la utilització de nous esports, esports alternatius, etc. com a continguts que ajuden a assolir uns objectius didàctics.
Quan tractem la utilització de nous esports estem fent referència a esports (continguts) que no han estat ensenyats habitualment dintre del món escolar i que, a més a més, no tenen transcendència dins dels mitjans de comunicació habituals del context en el que es produeix el procés d’ensenyament i aprenentatge. Per tant, els avantatges que tenen el nous esports són:
- Són desconeguts. El fet que no tinguen repercussió en els mitjans de comunicació ni en l’entorn pròxim de l’alumne fa que aquests no coneguen les habilitats, regles, capacitats, etc.
- No presenten estereotips. Com que hi ha un desconeixement d’aquests per a l’alumnat, aquest no reprodueixen estereotips socials com si són esports de nois o noies, formes de celebració de la consecució de l’objectiu, picaresques de l’esport, etc.
- Ambient lúdic que els envolta. Habitualment es solen practicar amb un material nou i diferent i que no han utilitzat abans de forma que sempre crea una expectació sobre aquest.
- Noves possibilitats. Permeten desenvolupar una gran quantitat de variants, alternatives, exercicis, jocs, etc.
- Possibilitat d’adaptació. A l’igual que els esports convencionals, poden adaptar-se modificant les normes ja que aquestes són totalment desconegudes per a l’alumnat de forma que els costa més infringir les normes perquè, inicialment, els són desconegudes.
- Vinculació curricular. El currículum d’Educació Física a Secundària, en el que respecta a continguts, és suficient ampli per poder englobar i introduir aquests esports. A més a més, la utilització d’aquests permet desenvolupar els objectius curriculars establerts.
A partir dels avantatges dels nous esports, a 3r d’ESO introduïm durant el 3r trimestre una unitat didàctica anomenada “Del pastís a l’aire: ultimate” en què treballem amb un material nou com és el disc volador. Aquest nou esport el treballem mitjançat metodologies vinculades a l’aprenentatge cooperatiu. Els alumnes de 3r ja han tingut una familiarització amb aquesta metodologia durant el segon trimestre del curs on es fa una aproximació vinculant-ho a continguts relacionats amb el ritme i l’expressió però no és fins el 3r trimestre quan realment utilitzem durant tota la unitat didàctica l’aprenentatge cooperatiu.
Aquesta unitat didàctica es desenvolupada amb la utilització de grups heterogenis, és a dir, el grup està integrat per un conjunt de persones de diferent gènere, procedència i característiques físiques. Tot i haver-hi diferents formes per a formar grups heterogenis (Curto, et. al. 2009), com per exemple l’agrupament en funció dels resultats acadèmics, mitjançant la utilització del sociograma, etc., en el nostre cas el grups són formats pel professor mitjançant un sorteig. Amb aquest sorteig pretenen barrejar les alumnes de forma que no participen sempre amb els seus millors amics sinó que participen amb altres companys sent l’atzar la que determina les agrupacions. Òbviament, per fer les agrupacions es posen 3 grups on estan recollits tots els alumnes de la classe de forma equilibrada. Els alumnes nouvinguts es posen en una casella, degut a les seves característiques particulars com un desconeixement de la llengua, combinació de les classes amb l’assistència a l’aula d’acollida, etc. En un altre grup es posen les xiques i, finalment, en l’últim els xics. Així, cada alumne escriu el seu nom i el posa en la borsa corresponent a cadascun dels 3 grups. L’atzar determina l’equip amb el que participarà i que són de 6 companys, en el cas de l’experiència que desenvolupem.
Els equips que surten a partir del sorteig es mantenen al llarg de tota la unitat didàctica de forma que els companys del grup han de créixer tots a una i ajudar-se per desenvolupar el seu coneixement sobre l’esport. El fet de mantenir el mateix grup també ens permet agilitzar les tasques, exercicis i jocs i, al mateix, permet implicar més als membres ja que de tots ells depèn el resultat final ja que es busca assolir les fites col·lectives sumant els esforços individuals. La identitat del grup també es treballa per consolidar l’equip de forma que cadascun dels equips té un espai de reunió, un capità que coordina les tasques, un nom d’equip i, en alguns casos, una mateixa samarreta per vestir.
Una vegada fets els equips totes les tasques que es plantegen són desenvolupades dintre del propi equip tot i que també hi ha tasques que són compartides amb els altres equips.
Exemples de tasques plantejades als diferents grups en les sessions corresponents són:
- “On neix l’ultimate”. Cadascun del grups ha de buscar per Internet, llibres, etc. informació sobre el origen, l’evolució, el desenvolupament... del disc volador i de l’ultimate. A classe posem en comú tota aquesta informació que han trobat per grups de forma que cada grup té 4’ per exposar els aspectes més transcendents que han trobat sobre aquest. Finalment, un membre de cada equip s’encarrega d’apuntar, ajudat pels seus companys, tota la informació que han proporcionat els altres grups i que ells no tenien.
- Trencaclosques d’Aronson. Cada l’equip s’encarrega de buscar informació d’un punt determinat. En aquest cas els punts són: a) formes d’agafar el disc; b) formes de llançament; c) formes de recepció; i, d) un joc amb el disc volador. Tots els membres de l’equip han de conèixer i compartir la informació. Una vegada compartida entre ells, es barregen els jugadors amb els membres dels altres equips de forma que un jugador de l’equip A es posa amb un del B, un del C i un del D. El jugador de l’equip A explica la informació als altres membres dels grups. De forma semblant ho fan el del B, C i D. Després d’explicar cadascú la seva informació, l’experimenten de forma que el company que ha explicat (expert) fa correccions o modificacions fins que tots ho han entès. Aquest procés ho repeteixen tots els jugadors i ho experimenten, finalment, amb el joc plantejat pel grup D. Una vegada explicada, assimilada i experimentada tota la informació de tots els jugadors, aquests tornen als seus equips i la comparteixen amb els seus companys d’equip posant-la de nou a prova. En acabar l’activitat, cada equip puntua la informació proporcionada per els altres equips i també fan una valoració sobre la informació que ells han aportat als altres grups.
- Reptes. La unitat didàctica també està integrada per diferents reptes. Els reptes són situacions que es plantegen als equips i que tenen que resoldre de forma encertada. Per a solucionar els reptes se’ls deixa, una vegada plantejat, un temps determinat per a que puguen provar i trobar la solució. Exemples de reptes plantejats són: donar una volta a l’institut sense que caiga el disc volador a terra; donar una volta a l’institut am un màxim de 10 llançaments i recepcions; fer dos rodes de passades variant el tipus de llançament i sense que caiga el disc volador a terra; aconseguir llançar i recollir el disc volador sense que caiga a terra; etc. Tots aquests reptes es plantegem amb l’obligatorietat que tots els membres de l’equip hi participen de forma que aquells que més dominen el maneig del disc volador tenen que ajudar als altres a que milloren.
- Plantegem una situació com el 2 x 1 en un partit d’ultimate als diferents equips. Tots ells han de provar en mitja pista aquesta situació i buscar la forma més fàcil i eficaç de solucionar el problema plantejat. Després de que tots ho hagen provat, es passa a compartir la resolució amb els altres equips de forma que al final, són els propis equips els que decideixen quina ha estat la millor resolució. La resolució ha de tenir una justificació coherent.
- Teams Games Tournament. El mètode cooperatiu potenciat per Edwards i DeVries (1972) també és introduït en la unitat didàctica. Aquest consisteix en barrejar els equips. És a dir, els equips que tenim des del inici de la unitat didàctica ara es barregen amb altres grups en funció del seu nivell de forma que cada equip selecciona els participants que tenen un major rendiment dins de l’equip per a representar i jugar contra els representats d’una major rendiment dels equips adversaris. Així, enfrontant-se cadascú amb persones del seu mateix nivell també tenen l’opció d’anar sumant punts i participant adaptats a les seves característiques personals.
- Es reparteix a cada equip 4 fulls d’observació. Aquests fulls són els que determinaran el que s’espera de la seva participació en el joc i, per tant, tots els membres de l’equip han de garantir la seva comprensió i participació en funció a aquests. És per això que els equips disposaran d’aquest per anar solucionant els dubtes i poder progressar en funció dels criteris. Aquells companys que tenen un major domini tenen que ajudar a la resta de membre de l’equip a que puguen conèixer i evolucionar favorablement davant d’aquestes situacions. Les situacions que es plantegen son les següents: a) situació ofensiva – jugadors sense el disc volador de l’equip que té el disc volador; b) situació ofensiva – jugador amb el disc volador de l’equip que té el disc volador; c) situació defensiva – jugador de l’equip que no té el disc volador; d) reglament i participació.
- La puntuació final de cada persona depèn de la puntuació del propi equip i viceversa. Totes dues estan interrelacionades fet que fa que els participants tinguen una major implicació en la pràctica.
- El fet de valorar als seus propis companys (d’altres equips) fa que siguen respectuosos i coherents desenvolupant-se com a persones crítiques i amb criteris propis.
- La valoració i implicació dels membres del propi equip (feta a meitat del procés d’ensenyament – aprenentatge i al final d’aquest) fa que hi haja un canvi d’actituds buscant la major col·laboració i implicació en les tasques.