Els jocs de pilota d’arreu del món. Una introducció en clau valenciana

1. Primeres paraules.

En 1976, Llorenç Millo, a les primeres línies del seu llibre El Trinquet (1976:5), sobre la possibilitat d’elaborar una obra bàsica sobre Pilota Valenciana, escrivia:

…no me considero con preparación suficiente para hacerlo. Confío que otros, más eruditos y con más tiempo y mejores dotes para investigar, lo hagan en un futuro próximo. Pensando en dicha posibilidad, confiando en que, alguna vez, un escritor de auténtica talla se acuerde de la pelota valenciana y la exalte en una obra digna de ella, he recogido en las páginas de este volumen el estado actual del trinquete y lo que he visto y escuchado en mi vida de aficionado.

Les entranyables paraules de l’eclèctic autor, qui es movia amb destresa tant entre fogons com a les llotges de Pelayo, a més d’una considerable modèstia deixen entreveure certa queixa per l’oblit a que estava sotmesa la bella tradició del joc de Pilota Valenciana. A l’interior de l’obra la reprimenda es succeeix i arriba a sulsir la consciència del lector/a. Servisca aquest llibret com un pas més en el camí de dignificació que el joc de Pilota Valenciana, i tots aquelles jocs amb pilota d’arreu del món, estan encetant des de fa uns pocs anys.

Des d’aquell any 1976, en efecte, han estat nombroses les iniciatives en favor del nostre joc. Foren els segles anteriors de lenta evolució, fins que la crisi de meitat del segle XX ens va fer albirar la fi del joc. Afortunadament, la Pilota ha reaccionat, tard i lentament, però ho ha fet fronts als reptes de la modernitat.

Des del punt de vista de les lletres, són variades les obres que podem trobar a les llibreries referents al nostre joc per excel·lència, començant pel llibret que el mateix Millo va publicar al 1982 sota el títol El Joc de Pilota. Pel que ateny a d’altres àmbits, el 1986 es va crear la Federació de Pilota Valenciana, possiblement la fita crucial en aquest procés de recuperació i dignificació del joc. El mateix autor escrivia com es feia necessari que, juntament amb la nòmina de professionals, i haguera un nombrós, jove i entusiasta àmbit d’aficionats al joc (Millo: 1976); eixa és la tasca federativa i això, sense dubte, s’està aconseguint. Unit a d’açò, sota el paraigües de l’ens federatiu, es va organitzar a València el I Congrés Mundial de Pilota a Mà, un esdeveniment sense precedents i d’una rellevància acadèmica molt gran de la qual ens ocuparem després. A més, a hores d’ara, dotzenes de persones ensenyen el joc de Pilota Valenciana a les escoles creades d’uns anys arrere fins ara, assegurant no solament la supervivència de l’activitat, sinó garantint l’augment de la qualitat en la pràctica. El joc s’ha internacionalitzat, ha nascut Val Net i la tradició lúdica més important dels valencians i valencianes s’està introduint amb força als centres d’educació primària i secundària; l’àmbit universitari és un altre cantar. Únicament el pla d’estudis de la Universitat Catòlica de València contempla l’assignatura de la Pilota Valenciana, dintre del programa de la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Fisica i l’Esport. Una aposta que mereix un reconeixement a les persones que ho feren possible.

2.- Una qüestió d’identitat.

El procés de globalització selectiva que estem vivint ens subministra, entre altres coses, una quantitat d’informació increïble, el que augmenta considerablement l’oferta lúdica. Els entreteniments dels nostres iaios i iaies se’ns escapen de les mans i l’avanç tecnològic ens sotmet a un consum, quasi sempre excessiu, de béns virtuals i megues de doble ram. ¡Què llunyana resta la pilota de vaqueta per a la major part dels escolars valencians!. Dissortadament, aquest procés d’intercanvi mundial ha permés que el vell joc a Llargues torne a ajuntar als europeus de les antigues nacions, i que els descendents de l’Imperi Romà ens enfrontem en partides de campionat jugant amb ratlles. Quan les Llargues resten bandejades de la major part dels pobles valencians, els nostres banques, rests, mitgers i demés defenen l’honor local arreu del món. Paradoxes de la vida.

Així mateix, la facilitat en la comunicació i el transport ens ha ajudat a conéixer jocs amb pilota de terres llunyanes i de més a prop; ens ha possibilitat la comparació i la comprensió. Sabem ja molt dels jocs dels altres però, i del nostre bell joc de Pilota, què en sabem?

La globalització, malauradament, està sotmesa a l’interés econòmic i provoca efectes perversos com ara el control social i l’homogeneïtzació; res val si no augmenta la rendibilitat monetària. Per això, a les cases dels nostres pares i a través de la televisió es va enfilar el futbol com la nova moda associada a la modernitat i l’exaltació pàtria. Molts dels nostres iaios foren protagonistes del canvi d’activitat preferent de la valenciana pilota a l’anglosaxó football. La lluita entre el joc i el sport dequeia en favor d’aquest últim. A més, l’ocupació dels carrers per un altre invent de la modernitat, com ara el cotxe, juntament amb cert esnobisme i l’esmentada televisió, buidaren els pobles de partides (Llopis, 1999) i feren llençar crits d’angoixa al mateix Millo i molts altres dels seus contemporanis.

La modernitat quasi acaba amb el nostre joc, i quan nosaltres ens empenyem en mostrar-lo als de fora, ens hem de preguntar que passa a casa nostra. Els jocs són productes culturals (Garcia, 2003) i depenen definitivament del progrés d’eixa societat, pel que valorar el que li hem fet al joc de Pilota ens dona pistes de com som els valencians i valencianes. Nosaltres no inventarem la pilota ni el joc amb pilota, però dissenyarem una forma de jugar, a la qual li hem dit Pilota Valenciana, que ens ha entretés durant segles. Ara per ara, i com albiraven Millo, Roselló o Trulock, el poble valencià no juga ni sap de Llargues o Raspall, igual que li dona l’esquena a la llengua; mentrestant, molts s’aferren a elements de folklore superficial com la paella o el blau del cel per dir què valencians que són.

Nosaltres, els valencians i, en certa mesura, les valencianes, crearem uns jocs adaptats als nostres gustos, a l’oratge, la forma dels nostres carrers, el material de la pilota de vaqueta o al temps d’oci marcat pel model productiu. Per això, tenim uns jocs únics originats a partir de la feninde o el herpastum, i hem d’acaronar-los com ho fem amb qualsevol altre exemple del nostre patrimoni. Quan a pobles com puga ser Sella, Benasau o Benidorm modificaven el vell joc a Llargues i feien una ferida per damunt d’un pal, diguent que jugaven a Perxa, no estaven sinó adaptant la modalitat a la forma del carrer, les característiques dels jugadors o, senzillament, afegint un element nou que augmentara el repte o tancara un pacte. Però aquesta acció aïllada d’un indret podia quallar, com així va ser, i crear un joc nou que es va estendre arreu de les comarques. En definitiva, es valencianitzava la feninde grega, donant prova d’una innegable capacitat creativa i per a gestionar el nostre temps d’oci. Deixar perdre eixes pràctiques significa que hem renunciat a moltes capacitats i ens hem deixat portar, com a persones i com a poble. Si no som capaços, com feren els i les nostres avantpassades, de crear una cultura pròpia, almenys conservem la que hem heretat. És tracta, si més no, d’una qüestió d’identitat.

3.- Recuperar àmbits.

El joc de pilota ha estat la pràctica lúdica més estesa durant molts segles, no solament a les nostres terres. A la Grècia antiga els jocs amb l’esfera tenien una gran popularitat, la qual no va minvar amb l’arribada de la Roma Imperial (Garcia Romero, 1992). De fet, a Grècia les activitats físiques, i perquè no amb pilotes, formaven part del cos de disciplines destinades a l’educació. Temps després, durant l’etapa Medieval, jugar amb pilota era tasca tant de nobles i senyors com del poble i la seua popularitat ve provada per les innumerables al·lusions al joc a texts de Méndez, Covarrubias, Caro o Calderón de la Barca. El mateix Millo (1976) afirma que a l’Espanya dels segles quinze, setze i deset el joc de pilota era el més usual. Sembla ser que moltes de les pràctiques que ens han arribat a l’actualitat d’una forma tradicional, ja es practicaven quatre segles arrere; és més, molts dels esports actuals són fills dels entreteniments dels nostres avantpassats (Álvarez, 2003).

Tot i que la pràctica freqüent tan sols s’ha conservat ací i al País Basc, la primera reconquesta dels jocs amb pilota ha estat, i encara ho és, la recuperació de la influència social que mantenia adés, per al que es revela imprescindible la recuperació d’àmbits de pràctica i estudi. Pensem que la transmissió tradicional de la Pilota, que consistia en ensenyar-ho de pares a fills, ha quedat malmesa per la reducció de l’afició, la pèrdua del carrer com a espai de joc i la reclusió de la pràctica als carrers artificials dels poliesportius de les afores de cada poble. Ara hem d’ensenyar el joc a la televisió, la ràdio i la premsa escrita, les escoles i les universitats. Ja no val a assegurar la pedrera amb els fills del trinqueter o amb els qui viuen al carrer Pelayo de València. La crisi que ens ha afectat i els reptes de la modernitat, sobretot per la competència de l’esport modern, exigeixen que fem present el joc, que l’ensenyem i mostrem, que el juguem i el gaudim, que l’estudiem.

Un dels aspectes més esperançadors no és altre que la inclusió de la Pilota Valenciana als currículums educatius, tant de Primària com de Secundària, tot i que estiga quasi totalment enfocat a l’assignatura d’Educació Física. Des d’aquesta matèria es pot ensenyar el joc des de les edats més primerenques fins al final del Batxillerat; de fet era l’únic esport anomenat explícitament a l’antic currículum de Secundària per a l’àrea d’Educació Física (Decret 39/2002). El nous currículums d’Educació Física, publicats al DOGV en Juliol de 2007, pocs mesos després de la celebració del Congrés, no han fet sinó afermar l’aposta pel joc autòcton. Sols en l’etapa de Secundària, el marc legal (Decret 112/2007) obliga a ensenyar Pilota Valenciana als tres últims cursos de la ESO, i ho manà indirectament al primer curs. Entre els objectius de l’àrea d’Educació Física, el número nou diu:

Recuperar i comprendre el valor cultural dels jocs i esports populars, tradicionals i recreatius, com a elements característics de la Comunitat Valenciana que cal preservar; practicar-los amb independència del nivell d’habilitat personal i col·laborar amb l’organització de campionats i activitats de divulgació. Especialment, la pilota valenciana en les seues diferents modalitats (Decret 112/2007:30487).

Per la seua part, a l’etapa anterior, la de Primària, l’objectiu catorze especifica:

Conéixer i practicar jocs i esports tradicionals i populars de la Comunitat Valenciana, amb especial referència a la pilota valenciana, com a elements per a conéixer la seua història i costums (Decret 111/2007: 30311).

En aquest sentit, la construcció d’instal·lacions específiques del joc als centres de nova planta (Ordre de 2 de Març de 2000) representa una despesa sense precedents, i pot ajudar a augmentar-ne la pràctica. Malauradament, les errades arquitectòniques són de tal magnitud que, en molts casos, la pràctica de la Pilota és quasi impossible. La història, esperem, posarà a cadascú al seu lloc. Amb tot, l’avanç curricular i el que afecta a les competències del professorat (que va lent però inexorable) acabaran per substituir el model tradicional de transmissió per un més reglat i didàctic. Nosaltres, els que estimem el joc, hem de motivar al col·lectiu de professors/es a que es preocupe pel joc; i els que ja ho estem, hem de desenvolupar mètodes i guies d’ensenyament adients.

Un dels aspectes que més hem de copiar dels bascos, els qui han aconseguit equiparar la Pilota Basca amb pràctiques com el futbol, és la conquesta de l’àmbit acadèmic. Allà, qualsevol persona que vulga aprendre Pelota ho té certament fàcil. Des dels estaments públics i també des de l’empresa privada, es financen estudis, investigacions i publicacions de tota classe. L’últim graó de l’etapa educativa, l’educació superior, el tenen ben cobert amb les assignatures dedicades a la Pelota Vasca, els cursos de doctorat i les diferents investigacions finançades. Si una cosa ha posat al descobert la celebració d’un II Congrés Mundial de Pilota a Mà, ha estat el fluix desenvolupament de línies d’investigació fermes sobre el nostre joc. Els nostres entrenadors no tenen estudis que descriguen les variables de l’entrenament i han d’extrapolar-ho d’altres disciplines. El professorat conta amb poc material curricular, els metges curen les lesions com si de tenistes es tractara i sembla que sols l’IBV avança en la recerca, malgrat que siga per inventar materials moderns que substituïsquen als tradicionals (aquest és un element polèmic del qual no m’ocuparé ara). Necessitem saber de Pilota per a fer front als reptes de la modernitat, concepte sota el qual s’amaga l’exigència d’espectacle, però també de diversió i salut. La Pilota Valenciana ha de valer per a educar, per a competir, per entretenir i gaudir.

4. El II Congrés Mundial de Pilota a Mà.

El 2, 3 i 4 de Juny de 1994 es va celebrar al Palau de la Música de València el I Congrés Mundial de Pilota a Mà. En aquella ocasió, s’exposaren una llarga sèrie de ponències de casa nostra i d’arreu del món, des d’Irlanda fins a Mèxic, passant pels Països Baixos. Aquell esdeveniment va donar com a fruit la Carta de València la qual representava la primera pedra en el procés d’internacionalització del joc. Però l’organització d’un Congrés suposava igualment conquerir un espai, el de la investigació i l’estudi que, fins eixe moment, havia estat buit per al nostre joc. Temps després, arran de la posada en marxa de la Facultat de Ciències de l’Educació i l’Esport de l’antiga Escola de Magisteri Edetània, ara Universitat Catòlica, s’enceta l’assignatura troncal de segon curs Pilota Valenciana, dintre de la Llicenciatura en Activitat Física. A partir d’ací mamprèn una ferma relació entre qui escriu, responsable d’eixa assignatura des del seu inici, amb la Federació de Pilota Valenciana. Primerament, al mes de Març de 2005, la Universitat organitza el I Simposi Nacional de Pilota Valenciana, amb el subtítol de Pilota i Educació. Allà, es parla i s’ensenya com transmetre el joc nostre, d’acord amb la problemàtica esmentada de la falta de preparació per part del professorat valencià. Sense saber-ho adés, s’assentaven a més els pilars per a l’organització d’una cita mundial, un esdeveniment que li donara continuïtat al I Congrés del 94 i a totes aquelles persones que s’esforçaren per dignificar el nostre joc. D’aquesta manera, la Federació de Pilota Valenciana i professors de la UCV organitzaren, al mes d’Abril del 2007, el II Congrés Mundial de Pilota a Mà, celebrat a les instal·lacions de la Petxina de València entre el 26 i el 27 d’aquell mes. Es donava efectivitat, doncs, al quart punt de l’esmentada Carta de València de 1994:

La proposta de realització del “II Congrés” que permeta la continuïtat del treball realitzat; per a aquest II Congrés la Federació de Pilota Valenciana s’ofereix com a nexe de connexió.

La fita no va tenir l’acollida de públic esperada, tanmateix que als organitzadors ens va valer amb la qualitat de les ponències i de l’assistència. Al qui escriu li van doler absències significatives del món de la Pilota Valenciana, persones que, en un moment o altre, prenen decisions al voltant del joc. Malgrat aquest fet, allà es va sentir a persones d’Itàlia, Mèxic, Holanda o Euskal Herria parlant dels mateixos jocs que els nostres, i varem aprendre com els ensenyen per allà. Totes férem costat al voltant de l’activitat. Afegit a açò, es va donar l’oportunitat a joves investigadors a que comunicaren l’estat dels seus treballs al voltant de la pilota. Foren poques comunicacions però esperançadores. No hem de cedir en l’esforç de reivindicar un espai a l’educació superior i despertar l’interés de la ciència en el nostre joc per excel·lència. Aquesta serà l’única forma de saber-ne més, doncs no podem pensar que ho tenim tot fet; el futur dels jocs de pilota és prometedor però no lliure de reptes i perills.

5. La investigació; un exemple.

La celebració del I Simposi de l’any 2005 i el II Congrés del 2007 varen aconseguir, entre altres coses, crear una bona relació entre professorat universitari de la Universitat del País Basc i de la UCV. Es tractava doncs, de comparar i compartir ensenyaments i problemàtica al voltant de la Pelota Vasca i la Pilota Valenciana. Fruit d’aquesta relació, l’any passat es dugué a terme el projecte d’investigació titulat Los juegos directos de pelota a mano en la península. Estudio etnológico en las comarcas-refugio de la Marina Alta y Baixa de la Comunidad Valenciana y las comarcas de Baztán, Oarso y Beterri de Navarra y Euskadi, i finançat pel Consejo Superior de Deportes a la seua convocatòria d’I+D. En aquest projecte es relacionaven els jocs directes d’allà dalt, fonamentalment la Laxoa i el Rebote, amb els practicats per nosaltres però a les comarques de la Marina Alta i Baixa. Els resultats, altament clarificadors sobre la situació dels jocs a les dos zones, esperem que vegem la llum en un futur no massa llunyà. Si més no, no és d’aquest projecte del que vull referir-me ara, sinó d’un altre relacionat amb l’estat i evolució del joc de Pilota arreu de les nostres comarques i pobles. El projecte, finançat pel Consell Valencià de l’Esport al 2007, portava per títol Mapa etnològic del joc de Pilota Valenciana i els mecanismes actuals de transmissió a les comarques valencianes. Desenvolupat amb tècniques etnogràfiques d’investigació, es tractava de visitar diversos pobles seleccionats per recollir dades sobre la història i el present del joc de Pilota a cadascun d’ells. Tot i que el projecte en sí continua obert, per la llarga llista de pobles encara per visitar, el treball desenvolupat al 2007 ens deixa algunes conclusions. Aquestes són les que jo vull remarcar:

-La forma tradicional de transmissió del joc, de forma oral i de pares a fills, s’està acabant. Els vells ja no recorden el joc i els i les joves no senten cap motivació cap a una activitat amb poca repercussió. Així doncs, hem d’inventar noves formes de supervivència de la tradició.
-En el disseny dels jocs, la forma de jugar ha estat molt condicionada per elements externs (tècnicament, des d’una òptica praxiològica, ho anomenaríem com la influència de la Lògica Externa sobre la Interna). Posem per cas l’esmentat més amunt de Sella o Benasau. El fet és que els nostres avantpassats se les enginyaven per adaptar l’activitat al que tenien (espai, material, temps, etc.). Nosaltres, per contra, inventem l’espai (carrers artificials), unifiquem regles o sospirem per material nou i estàndard per a jugar, sense dubte, a unes poques modalitats. Són dos conceptes diferents de creativitat; diversitat front a uniformitat.
-L’evolució del joc ha caminat cap a la transparència normativa. L’eliminació de les ratlles al Raspall, l’arraconament de les Llargues, parar la pilota a l’escala, l’oblit del pujar i baixar i molts altres elements que formaven part de la tradició fa sols unes dècades i que ara resten oblidats ens deixa amb modalitats molt clares, però també molt senzilles; simples, podríem dir. Què ens està passant per defugir d’activitats complexes i buscar allò ràpid i fàcil d’entendre? No estarem a una època de fast games?
-La riquesa dels jocs trobats. Esdevé espectacular fer un recompte del número de modalitats que podien arribar a formar part del repertori lúdic de sols un poble. Per exemple, a Borbotó s’han recollit fins a sis modalitats distintes, sols de jocs amb pilota i jugats amb la mà. La major part dels pobles comptava amb dos o tres opcions, depenent dels gustos o del carrer. A més, dintre de les grans famílies de jocs, cada població afegia algunes particularitats. Llevat que per a l’homologació del joc i per a la tasca federativa tanta varietat siga poc recomanable, les dades ens manifesten clarament una riquesa creativa i lúdica impressionant. Malauradament, això està en indubtable retrocés. Hui en dia, a Borbotó s’han perdut les modalitats de ratlles al carrer i sols es juga amb freqüència a la Galotxa moderna, i un poc menys al Frontó i al Raspall.
Servisquen aquestes dades com un apunt per indicar cap on van les nostres modalitats de Pilota Valenciana, ara que encara estem a temps, i no deixem l’evolució del joc al simple devenir dels temps. La investigació ens aporta la informació necessària per a prendre decisions d’una manera reflexiva.

6. Joc o Esport, un debat gens estèril.

Per concloure, vull acabar amb el desenvolupament d’una discussió que no solament ha eixit a les dues investigacions esmentades, sinó que ha ocupat llargues tertúlies entre els bascos i nosaltres i ens va entretenir, lògicament, en les fites congressuals organitzades al 2005 i 2007. M’estic referint a la condició de Joc o Esport de la Pilota Valenciana. Tradicionalment, l’activitat ha estat sempre denominada Joc de Pilota Valenciana (i sols i ha que fer un repàs a la bibliografia existent), però hi ha dades que ens porten a pensar que la cosa està canviant cap a l’esportivització. Més enllà del simple detall de l’etiqueta, la qüestió comporta una sèrie de connotacions que no podem defugir, sota pena de deixar l’evolució al senzill pas dels temps i a la conjugació de decisions aparentment aïllades. Si volem albirar un procés integral de canvi, amb tots els actors presents, deguem fer un anàlisi global de la matèria.

Ningú pot posar en dubte que la Pilota Valenciana ha estat un joc, doncs s’ha ajustat a la majoria de condicions que suposa una activitat d’aquest tipus. Seguint a Lavega i Olaso (1999), la Pilota ha estat una activitat divertida, certament lliure, doncs a ningú se li obligava a jugar (com si que passa amb la jornada laboral), incerta, per tenir un final desconegut, i reglada, doncs hi havia normes que permetien l’enfrontament. A més, el nostre joc era popular (per ser practicat per moltes persones) i tradicional (ja que es transmetia de generació en generació). Per aquests motius, quan parlem de la Pilota, diguem que ha estat un joc tradicional i veritablement popular. Ara bé, les condicions de l’activitat han canviat des d’unes dècades cap ací.
La vida s’ha transformat tant en tant poc de temps que alguns canvis se’ns fan inversemblants, inclús, invisibles. Possiblement, en relació als jocs de Pilota, les persones majors tan sols siguen conscients dels canvis haguts quan giren la vista arrere i vegen com el panorama lúdic valencià s’ha transformat des de l’arribada del futbol i la resta de disciplines esportives. Mentre els nostres iaios jugaven a Llargues o Perxa, els nostres pares ja són de la generació dels esports anglesos i el seu record de la Pilota Valenciana depén de factors certament especials. Però els canvis no han afectat sols a la quantitat de pràctica, sinó també als elements qualitatius del joc. La Pilota Valenciana, imaginant-li vida pròpia, es compara amb la resta de disciplines i el que veu li agrada, prenent els esports d’importació com a referència.
Un dels factors, que ens porta a pensar que el centenari joc de Pilota acabarà siguent un esport, és el fet de reduir la seua riquesa motriu a unes poques modalitats; de 25 jocs recollits antigament ens hem quedat en 8 . Una cosa semblant els ha ocorregut als bascos quan, en el seu procés de reviscolament i afermament del joc, optaren pels jocs indirectes, oblidant els directes fins a la seua quasi extinció. Mentre abans es jugava a moltes modalitats, hui la tendència és a aglutinar la pràctica en poques variants. En certa manera, és un procés de globalització que pot abocar-nos a tenir tres o quatre jocs molt forts però únics.

L’altre aspecte que ho demostra, i és part de la causa del fenomen, és la desaparició del desafiament, del pacte. Aquest procés esdevé paral·lel a la creació de la Federació de Pilota Valenciana i, hui en dia, accelerat per l’existència de l’empresa. El desafiament no era més que un pacte verbal on es tancaven les condicions d’una partida, el resultat del qual era extremadament variat. Podies triar el lloc, el dia, l’hora, les pilotes, la duració o la forma de traure o ferir. La llibertat a l’hora d’elegir atorgava tot el poder a les persones protagonistes i suposava un factor de diversificació de les situacions motrius. Hui en dia, a Pilota es juga com expliquen els reglaments i mana l’empresa, en un procés creixent de modernització i homologació d’espais, de material i de lògica interna (reglamentació). La flexibilitat del joc deixa pas a la ‘formalitat’ de l’esport, el que permet, per cert, establir classificacions, comparatives, rankings i augmentar la competitivitat. La urgència per recuperar el joc, donar motivacions als aficionats i, en alguns casos, guanyar diners, estan acabant amb la imprevisibilitat del joc de Pilota. L’organització de llargs campionats comparables amb les grans lligues de futbol o bàsquet, n’és la prova principal.

La professionalització de l’esport crea grans figures que fan de reclam, obliga a l’entrenament exhaustiu, la selecció dels talents i la distància entre el públic, la càtedra, i els jugadors. Tot això, que ens arriba poc a poc, ja ho podem observar a la Pilota Basca. Cada poble valencià espera amb ansietat la construcció del trinquet, per a poder entrenar més, tenir figures, sistematitzar el joc i, si pot ser, atreure a la televisió. Això va en contra del joc, de l’ús dels carrers i de la pràctica de modalitats locals que ningú entén, poc transparents. I per si fora poc, hem encetat el procés d’internacionalització del joc.

Hem d’entendre, això sí, que la major part dels canvis obeeixen a la necessitat de tenir un esport fort i que puga competir contra la inactivitat i la resta de disciplines, no es tracta tampoc d’assenyalar culpables de cap delicte. Senzillament, es vol posar de manifest que les decisions que es prenen actualment i que, sense dubte, afavoreixen a la Pilota Valenciana, poden ser discutibles i matisables doncs, no sempre juguen a favor de tot el que suposa el nostre joc. Que l’Escala i Corda pugar arribar a substituir a les Llargues en pobles com Murla o Benidorm, pel seu reclam professional de cara a les joves generacions, crearà una modalitat esportiva en condicions de competir amb altres esports, però afectarà greument a la situació del vell joc amb ratlles. Hauríem de decidir si val la pena posar en perill un joc al qual portem set segles jugant, com a mínim, i fer-lo desaparèixer en deu o vint anys.

Les Federacions territorials de qualsevol esport, en la recerca de la competitivitat, s’han donat pressa a l’hora de desenvolupar i determinar de forma escrita i taxativa els reglaments de les respectives modalitats esportives, dissenyant estructures tancades. En aquest fet es basa, entre altres coses, el procés evolutiu des dels jocs tradicionals a l’esport modern (Lavega i Olaso, 1999). Normalment, els jocs practicats mantenien el seu caràcter oral i eren transmesos i ensenyats verbalment, a més de que el seu arbitratge respectava aquesta modalitat comunicativa. Els jocs que nosaltres hem catalogat i els seus elements annexes han conservat un fort tarannà verbal, tant en les relacions entre els jugadors, la marxa de la partida o els contractes a les travesses. En canvi, aquest fet ha canviat radicalment amb l’aparició de l’entitat federativa i els seus reglaments tècnics de les diverses modalitats. La norma escrita redueix dràsticament les interpretacions possibles i clarifica la forma de posar en pràctica els jocs, assignar les puntuacions, les sancions i arriba a determinar la lògica interna de les pràctiques i la seua acció de joc. Òbviament, el punt de partida dels reglaments no deixar de ser la pràctica tradicional, sense inventar coses noves, sinó arreplegant les existents, però no deixa de ser un factor d’homologació. Què passa doncs amb les particularitats?

L’evolució del joc, com hem descrit abans, no deixa lloc a cap mena de dubte quan diguem que la reducció de les modalitats és clara, tot i que això no deuria significar la pèrdua de les peculiaritats locals. Els reglaments deurien ser documents aclaridors, però sense tancar la porta a les varietats catalogades com a tradicionals a cada lloc. Estes variacions històriques són fruit de la riquesa lúdica pròpia. Les normes han de deixar clar com jugar a cada modalitat, ja que això suposarà fer transparents les pràctiques, però sempre amb el màxim respecte als localismes. Hem de pensar que, possiblement, part de l’atractiu de la Pilota Valenciana, allò que la fa especial, són aquestes peculiaritats. És, probablement, el seu gran valor afegit.

La millora, per tant, dels reglaments passa per catalogar i descriure totes les modalitats jugades de forma tradicional i, en la mesura d’allò possible, incorporar-les a la norma.

Històricament, el joc de Pilota Valenciana ha ocupat els carrers i les places en què es podia practicar el joc, compartint l’espai amb les activitats quotidianes que normalment es desenvolupen en estos espais. No sempre la convivència ha estat fàcil, doncs l’ocupació de la via per a practicar jocs amb pilota pertorbava la vida de les persones i provocava, entre altres factors, que algunes viles prohibiren jugar a Pilota (Llopis, 1999). Altrament, les disputes s’anaven solucionant, bé pactant dies de joc, arreglant les desfetes o, simplement, buscant noves ubicacions. El que és cert és que a Pilota s’ha jugat als carrers durant molts segles; ben bé podem parlar-ne de vuit cents anys. Moltes de les poblacions visitades mantenen algun carrer reservat al joc des de fa molts anys, possiblement dècades, i en alguns casos estos carrers tenen noms al·lusius al joc de Pilota Valenciana.

Però la pràctica a l’aire lliure està en perill d’extinció. Hui en dia tan sols podem dir que les modalitats amb ratlles són genuïnament de carrer, doncs la Galotxa, l’Escala i Corda i, en menor mesura, el Raspall, estan totalment recloses a recintes tancats. Són pocs els pobles que ara mateix juguen a Galotxa a carrers naturals, on viu la gent. Pensem, en aquest sentit, que a hores d’ara a ningú se li ocorreria organitzar una partida espontània en un carrer del seu poble. La disputa de partides al carrer està molt limitat i requereix d’un esforç extra.

El joc de Pilota Valenciana, dintre del seu procés d’esportivització, desapareix dels carrers on va nàixer i passa a ser jugat als trinquets i carrers artificials que proliferen arreu de les comarques. La molèstia als veïns sobra per a justificar la construcció, per part dels ajuntaments, d’instal·lacions específiques del joc. Allà es pot entrenar cada dia, de nit i amb pluja, tot i que no deixa de ser una causa més de l’homologació de la pràctica. Les diferències i el repte que suposava jugar en carrers diferents, i que justificaven en certa manera, els desafiaments i els pactes, s’acaba. Els trinquets suposen canxes de joc quasi estàndard on la incertesa desapareix. A més, l’impacte que suposava jugar al carrer s’esvaeix i tan sols van a les partides els que estan directament motivats a acudir-ne. Una de les fonts de captació del joc minva i es redueix l’impacte social que suposava la partida de dissabte o diumenge.

En definitiva, l’activitat lliure, reglada, popular i tradicional que havia estat un joc des de la seua implantació a les nostres comarques, corre amb pressa cap a la conversió en un esport modern. D’acord amb Lavega (2000), aparéixen moltes regles, unificades per la federació corresponent i s’organitzen campionats locals o regionals. Sense dubte, és el que està passant hui en dia amb la Pilota Valenciana. El que hem de decidir, ara per ara, és si mereix la pena córrer el risc de deixar-nos en el camí segles de tradició, amb la riquesa que això suposa. Alguns, al País Basc, de segur que lamenten no haver tingut l’oportunitat que nosaltres encara tenim.

Bibliografia.

ÁLVAREZ, E. i MOROCHO, G. (2003). “Estudio y comentarios al tratado galénico Sobre el ejercicio físico por medio del juego de la pelota pequeña”. En Rodríguez, L. Compendio histórico de la actividad física y el deporte. Barcelona: Masson.
AA. VV. (1994). Carta de València. Actes del I Congrés de Pilota a Mà. València: Federació de Pilota Valenciana.
DECRET 39/2002. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, nº 4206.
DECRET 111/2007. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, nº 5562.
DECRET 112/2007. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, nº 5562.
GARCIA, S. (2003). “La actividad físicodeportiva, una pràctica educativa en Mesoamérica”. En Rodríguez, L. Compendio histórico de la actividad física y el deporte. Barcelona: Masson.
GARCÍA ROMERO, (1992). Los juegos olímpicos y el deporte en Grecia. Sabadell: Ausa
ORDRE DE 2 DE MARÇ DE 2000. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, nº 3703
LAVEGA, P. (2000). Juegos y deportes populares y tradicionales. Barcelona: Inde.
LAVEGA P. I OLASO, S. (1999). 1000 Juegos y deportes tradicionales. La tradición jugada. Barcelona: Paidotribo.
LLOPIS, F. (1999). El Joc de Pilota Valenciana. València. Carena.
MILLO, L. (1976). El Trinquet. València: Prometeo.
MILLO, L. (1982). El joc de Pilota. València: Quaderns 3 i 4.