800 007 970 (Gratuito para españa)
658 598 996
·WhatsApp·

7 jul 2011

Les instal·lacions dels jocs de pilota

/
Enviado por
/
Comentarios0
/
Etiquetas
Per parlar de la Pilota Valenciana i les seues Instal·lacions començarem per plantejar-nos diversos punts d’inici, corresponents en primer lloc, a l’Origen d’aqueixes Instal·lacions i posteriorment al procés pel qual han anat evolucionant, arribant al moment actual en què allò que realment cal preguntar-nos és, quin serà o millor quin hauria d’ésser el seu Futur.

 
Autor(es): Salvador Olaso Climent
Entidades(es): Federació de Pelota Valenciana
Congreso: II Congreso de Pelota a Mano
Valencia: 26 al 28 de Abril de 2007
ISBN: 978-84-614-9947-2
Palabras claves: Pelota valenciana, pelota de mano, instalaciones de pelota

1. Evolució històrica.

Per parlar de la Pilota Valenciana i les seues Instal·lacions començarem per plantejar-nos diversos punts d’inici, corresponents en primer lloc, a l’Origen d’aqueixes Instal·lacions i posteriorment al procés pel qual han anat evolucionant, arribant al moment actual en què allò que realment cal preguntar-nos és, quin serà o millor quin hauria d’ésser el seu Futur.
La Pilota Valenciana com a part del conjunt de totes les modalitats del Joc de Pilota a Mà anomenats “Jocs Directes” que distints pobles del món han anat desenvolupant través dels temps, té un nexe amb tots ells que no es dóna en altres tipus d’esports, pel fet que el nostre joc naix com a tal, com a Joc, i no com a Esport.
La majoria dels esports naixen a partir d’un acord entre els qui pacten i desenvolupen unes Regles del Joc amb finalitat Competitiva-Econòmica, vull dir que hi ha una gran diferència entre el fet que un grup de persones Jugue i el fet que un grup de persones Competisca amb la finalitat de Guanyar, més que amb la finalitat de Divertir-se.
Els jocs de pilota a mà van nàixer com un divertiment practicat a l’aire lliure entre persones que, no per voler divertir-se deixaven de tenir un esperit competitiu, encara que molt lluny del que actualment entenem com a Competició.
Les notícies que ens arriben a través dels processos arqueològics i altres tipus d’investigacions documentals, o narratives, ens diuen que qualsevol poble que practicava aquest tipus de jocs, ja foren els maies, els grecs, els romans o el poble i els cavallers de l’Edat Mitjana, tots ells jugaven en espais oberts, llançant-se la pilota alternativament un equip o una persona d’un costat, cap a un altre, en un espai que bé va podia ser el camp obert, o el carrer d’una urbs, el Pati d’un Castell o fins i tot un simple tram de carretera o camí.
Desconeixem amb detall quines foren les regles que van emparar aquelles formes de jugar, ja que tan sols de forma imaginativa hem pogut anar deduint les formes, regles, i la resta de detalls d’aquells jocs.

La veritat és que si deixem a banda els jocs precolombins d’Amèrica i ens fixem en aquells que ens són més afins, hem de dirigir la nostra mirada cap a Grècia i Roma i en ells podem detectar, com en algun altre fòrum ja he manifestat i fins i tot aportat proves gràfiques, que el joc original, “Al Llarg”, més pròxim en les seues formes al nostre joc de “Llargues” va ser l’anomenada Feninde”.

Image 1. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

En aquest joc, un grup s’enfrontava a un altre, llançant-li la pilota el més lluny possible, amb la finalitat que aquell no pogués tornar-la, devent al seu torn jugar-la a l’aire o al primer bot. En cas que la pilota no fóra jugada al primer bot podia ser detinguda per l’equip contrari, fent un senyal al lloc on l’hagueren aturat, de manera que quan hi havia dos senyals canviaven els equips de lloc, tenint que Defensar aquell senyal com si el camp de joc s’hagués dividit en dues parts, la separació del qual fóra la posició del susdit senyal.
Així van jugar els grecs, així van jugar els romans, així es va expandir pel món occidental davall la culturalització romana del joc, de manera que passats els segles, després de la caiguda de l’Imperi Romà i arribada l’època que coneixem com a Edat Mitjana, va tornar a sorgir quelcom que, segons el meu propi criteri, tal vegada mai havia desaparegut, sinó que havia quedat com a subjacent en l’ànima del poble, donat que les formes de jugar que van aparèixer en part de França o Bèlgica, no feien sinó recuperar les mateixes normes d’aquells jocs que el món clàssic ens havia portat.
Hi ha imatges en què es veu com el poble jugava en ambients oberts, mentre la noblesa ho feia als patis d’armes dels seus castells o en espais tancats i de menors dimensions que el camp obert, on jugaven entre parets, tal vegada rememorant el que en l’antiga Roma van ser els jocs dels banys i gimnasos, sorgint així les modalitats que avui anomenem Trinquets o semblants.

Image 2. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

L’evolució històrica va portar, a través de l’eterna lluita de classes entre nobles i poble pla, a establir el què en tantes altres situacions s’ha repetit, el noble es va tancar en els seus espais privats, mentre que els simples llauradors, artesans, menestrals, etc, es a dir el poble que vivia, comerciava, es relacionava i jugava i es divertia , va arrelar la seua pràctica als espais lliures externs al castell.

2. Els jocs de pilota a València.

Amb l’arribada del món cristià a les terres valencianes no sols van arribar noves formes de vida, de religió, de relació, de lleis, sinó que també van vindre les formes de divertir-se d’aquells habitants del nou regne que es creava. Aquells cristians, hereus dels antics gots, en contacte amb ells de forma familiar, de vassallatge i de moltes altres índoles, coneixien perfectament com aquelles Corts Reials i Nobleses de França i centre d’Europa havien redescobert els jocs de pilota, per la qual cosa, també ells, devien practicar-les, i així les dugueren a les nostres terres.

Abans de passat un segle, va ser tal l’arrelament d’aquests jocs i l’aficció que s’havia desenvolupat entre poble i senyors que, com és ben sabut, les Autoritats van arribar a prohibir la seua pràctica als carrers, no sols de la ciutat de València sinó d’altres localitats de major o menor importància.
En tot aquest procés es van desenvolupar bàsicament dos recintes per al joc de la pilota, un l’Espai Obert, com hem dit, bàsicament el carrer, i altres “Espais Tancats” dels que parlarem més endavant, ique segons està acceptat van prendre el nom Gal de “Triquet”, o entre nosaltres “Trinquet”.

3. Els jocs de carrer.

Aquell Joc de Carrer va evolucionar des de les modalitats mares, La Feninde i l’Harpastum cap a les actuals de Llargues, Galotxa i Raspall.
Les dimensions variaren en cada poble, raó per la qual s’havia de pactar prèviament a la partida la forma de jugar i les normes locals a aplicar, donant com a resultat una gran quantitat de variables, encara que el fons del joc sempre fou el mateix.
Als darrers anys del S-XX, alguns pobles començaren a construir una mena de “pseudotrinquets” sense escala, o tan sols mitja escala, per tal de jugar a la modalitat de Galotxa sense veure’s obligats a patir els problemes de la circulació intensa dels pobles i els enfrontaments amb veïns que no volien col·laborar. Aquestes instal·lacions foren per fi ajustades al concepte de “Carrer Artificial” amb la construcció del Primer Carrer Artificial a localitat de L’Eliana, (del qual vaig ser l’Arquitecte), essent el tret d’eixida per tal que molts altres pobles prengueren el relleu i construïren nous Carrers Artificials, arribant inclús a enllumenar-lo i cobrir-lo, com si fos un Trinquet, i així poder jugar tot l’any, com és el cas de Borbotó, localitat de l’Horta Nord de gran tradició en el joc de carrer.

Image 3. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Primer Carrer Artificial Complet (L’Eliana 8-VIII-1.983)

4. El joc indirecte.

Tots aquests jocs, heretats i adaptats en la seua evolució històrica, són els que anomenem Jocs Directes, però és necessari assenyalar com a finals del S-XVIII i més concretament en el S-XIX, es va començar a aprofitar les característiques especials d’un producte vingut d’Amèrica el nom del qual era Cautxú, i què treballat de forma molt concreta a base de fils enrotllats formant una esfera, amb ànima o sense, d’un altre material més o menys dur, i protegida externament amb una pell cosida de diverses formes, s’obtenia un rebot tan ràpid i fort que permetia llançar la pilota contra una paret i en tornar amb velocitat i efectes variats, continuar el Joc de forma vistosa i alegre.

El jugador contrari havia d’intuir la trajectòria per poder tornar-la, constituint el que han sigut anomenats “Jocs indirectes“. Així van nàixer els primers Frontons d’un sol Frontis, que van tenir una gran repercussió, sobretot al País Basc i les seues zones d’influència.
Els jugadors de pistes tancades ja estaven acostumats a jugar amb ambdues mans aprofitant els rebots contra les parets laterals i és de suposar que van influir d’alguna manera en aportar al frontó una paret lateral, i de vegades una al final de la pista, conformant la Instal·lació que avui coneixem com a Frontó amb paret lateral i rebot.
Aquest tipus de joc indirecte es va diversificar en una sèrie de modalitats en què, amb la mà neta o amb distints tipus de ferramentes (Pal·les, Guants allargats, Cistelles de vímet etc.), van conformar els distints jocs de frontó que avui coneixem i que, segons la potència de la ferramenta i conseqüentment del rebot, van obligar que les pistes de joc foren més o menys llargues i altes.
També a València es va conèixer i va acceptar aquesta modalitat de joc indirecte, encara que acostumats a la rapidesa de les modalitats del joc directe i a la grandària i pes de la pilota que en les nostres modalitats s’utilitzava, van personalitzar el joc del Frontó a base de Reduir la longitud, mantenint l’existència del “Tamborí”, mantenint una paret en els fons de la pista o “Rebot” i utilitzant pilotes de pes inferior a les què s’utilitzaven al nord d’Espanya, però amb una rapidesa endiablada que obligava a un tipus de joc molt vistós i versàtil, pel que fa al joc per davall, de volta de parets, a l’aire, etc.
Es va conèixer aquesta modalitat en el llenguatge col·loquial com a Joc de Pareteta o simplement “Jugar a Jocs”, com bé ens recordava el Mestre Enric Valor en un magnífic article sobre els seus records d’infantessa en la Foia de Castalla.
L’evolució natural d’aquest joc va arribar al que coneixem com a “Frontó valencià” el qual, amb infinitat de variables, es va jugar en totes a les terres valencianes, arribant fins i tot a tenir una especificitat molt concreta a les terres de Castelló conegut com El Frare”, modalitat que sorprenentment s’assembla formalment al joc del “Manito” de Paranà (Argentina).

5.- Els jocs indirectes en espai tancat

5.1.- (Les Galotxetes de Monòver).-

 

Image 4. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Pel que fa al Joc Directe en espai tancat, independent del que direm més endavant respecte del Trinquet, vull assenyalar com en algunes zones, com ara les comarques del Vinalopó, per circumstàncies locals, sembla ser que inicialment de tipus meteorològic, es veren obligats a arrecerar-se dins uns petits espais, com ara les quadres i d’altres semblants, acoblant el Joc Gran i Tradicional del Trinquet a una naixent modalitat, Les Galotxetes dites de Monòver.
Aquesta modalitat es juga en un pista de 20 x 3,50 m. i 4 parets, però amb una pilota de drap que bota molt poc obligant els jugadors a una gran mobilitat. Aquesta és una modalitat que caldria protegir i desenvolupar per tal que, els nens i aquells que no disposen de condicions de potència per a jugar al Trinquet gran, pogueren mantenir la pràctica del joc o en el cas dels infants començar a conèixer-lo des d’una perspectiva mes adient a la seua capacitat, essent la base de posteriors intents dins el món de la major distància.

5.2.- (El Trinquet amb Escala).

No repetiré, perquè no és tema d’aquesta exposició, com Lluís Vives exposa en els seus Diàlegs la comparació entre el joc de pilota que es desenvolupa en el París de la seua època, i el que es juga als Trinquets valencians, però sí cal destacar com ambdós recintes s’entenien com a espais per a la noblesa, enfront dels espais oberts on jugava el poble.
Sense entrar en raonaments de tipus social, respecte de l’enfrontament entre classes elevades i classes populars, que van portar a la mala imatge que es va pretendre donar del món de la pilota per les classes benestants, al m oment en que elles van deixar de ser els únics “Utilitzadors” d’aquells espais, sí que crec que cal remarcar un matís important respecte de l’especificitat formal dels Trinquets valencians, que els diferència substancialment d’aquells en què es juguen altres modalitats Europees.
Generalment, en les pistes tancades de l’anomenat Trinquet Basc o Francès, hi ha un espai lateral i/o frontal, cobert per una Teuladeta, sobre la qual la pilota corre i que, d’alguna manera, ve a recordar quan en el joc al carrer, la pilota anava per damunt de les teulades, sense fer-ne joc fins que no hagués caigut, mentre que als recintes valencians, la gent, acostumada a seguir el joc des de les pròpies voreres o fins i tot sobre grades, més o menys correctes, col·locades al final dels carrers, en entrar a gaudir d’aquell espai, que prèviament li havia estat vedat, no va tindre cap inconvenient a exposar-se a un impacte de la pilota, com tenia ja per costum, i tan sols, “Supose“, es va plantejar a fi d’una millor visibilitat, adequar aquell simulacre de vorera lateral, mitjançant una graderia més o menys correcta, molt possiblement simples posts com hem vist tradicionalment als extrems dels Trinquets, els quals posteriorment van passar a ser autèntiques escales, no de massa altura, per tal que el jugador poguera seguir la trajectòria de la pilota, però amb les mateixes característiques de consideració d’ Aire que té la teuladeta de l’altre tipus esmentat d’instal·lació tancada.
Qualsevol de les modalitats de joc a l’interior d’un Trinquet considera l’Escala com a Aire, igual que aqueixa rematada en bisell, que anomenem “Tamborí” i que té una relació familiar íntima amb el “Tambour” francès.
En ambdós s’accepta que són aire, que el joc continua, que la trajectòria de la pilota canvia i que la malícia del jugador és bàsica per tal què aqueixos canvis de trajectòria li permeten guanyar el punt, davant la possible falta de reflexos del jugador contrari.
Pel que fa al Trinquet tradicional cal assenyalar que conseqüentment al fet de ser descoberts, sempre es perdien les Pilotes, en eixir-se’n per la part de dalt, i com la primera Modernització que es portà a terme fou cobrir-los amb xarxes metàl·liques. Aquesta millora ha arribat fins els nostres dies en què molts Trinquets encara estan coberts tan sols per les susdites xarxes.

És clar que això no ha estat suficient per al que una instal·lació moderna demana, en aquest esport o en qualsevol altre.
Si és de nit, no es pot jugar, si plou tampoc, si fa massa calor s’ofeguen els espectadors, el públic demana, per comoditat i higiene uns serveis sanitaris adients, etc. etc. i tot això va dur a intervencions d’actualització i modernització d’alguns Trinquets, com va ser el cas del Trinquet “Las Delicias” d’Ondara que l’11 de Maig de 1.956 va ser inaugurat com a primer Trinquet amb enllumenat i cobriment translúcid, permetent el joc independentment de l’oratge o de l’hora del dia.

Image 5. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Image 6. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Rehabilitació Trinquet de Manises
Darrerament cal remarcar la Modernització del Trinquet de Manises on, a més de tindre en compte totes aquestes mateixes millores, s’ha afegit un gimnàs i per primera vegada en la història de la Pilota, unes places per als minusvàlids, amb accés mitjançant un ascensor que els du directament als llocs reservats.
Tot açò ha estat la base que ha permés establir una sèrie de mesures formals i constructives a l’hora de dissenyar les noves construccions, encara que pel seu cost i rendibilitat, no s’ha arribat a tot el què seria desitjable.

 

6. Les instal·lacions del futur.

6.1. (Els Mini-Trinquets).

En aquest mateix sentit convé referir-se a una actuació que des de l’Administració tingué lloc darrerament i que avui està en marxa, transformant-se en un dels elements més influents als darrers temps pel que fa a donar facilitats als nens per tal de practicar els Jocs de Pilota des del Col·legi, consistent en la inclusió d’uns Mini Trinquets a les Escoles, com a part formativa de la branca esportiva de l’ensenyança.
Tema discutible seria la correcció de les seues mides, que s’haurien d’haver estudiat amb més profunditat, perquè no es suficient amb una simple reducció d’escala respecte d’un Trinquet professional, però això és tema que requereix un tractament seriós i confrontat entre professionals de diverses branques de la formació i especialistes d’instal·lacions esportives.

 

7. La participació de la Dona.

Un tema que trobe mai s’ha valorat suficientment, però que sembla va obrint-se camí és el de la participació de la dona practicant qualsevol modalitat de Pilota.

 

Image 7. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Image 8. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Què seria més Actual, Normal, Correcte, Democràtic i amb Visió de Futur, que facilitar la presència femenina, encara que calgués introduir-hi alguna matisació a les regles de joc o al material esportiu de la modalitat ?.
Un bon exemple ens el donen les jugadores Holandeses que participen a tots els campionats d’aquella nació, i les jugadores Valencianes que a poc a poc van incorporant-se a les competicions.

8. La Paret de Vidre als Trinquets.

La Paret de Vidre ha estat un cavall de batalla, discutit i inclús rebutjat per molts aficcionats i dirigents de la Pilota, que arribaren inclús a ridiculitzar la meua personal opinió i aportació quan l’any 1.986 vaig publicar en alguns mitjans de comunicació la meua idea de Modernització d’un Trinquet, acoblant-lo a tot allò que les tècniques i mitjans actuals ens permeten.
És un tema del qual existeixen unes experiències en altres modalitats que, no essent exactament com les nostres, si que poden servir-nos de referència.
Com a visió de futur, tema que tracta concretament aquest II Congrés de Pilota a Mà, i concretant la meua tesi, no tinc més remei que seguir preguntant-me:

  1. Perquè en un Trinquet Modern, no es fa de Vidre la Muralla Gran, construint, darrere seu, la gran Graderia capaç per a més de 2000 persones, digna i còmodament assegudes, assegurant una bona visió, tant de les jugades de Careta com d’una partida de Raspall ?

 

  1. Ningú es planteja les imatges tan innovadores que ens proporcionaria una càmera de televisió situada al mig del Trinquet i meitat d’altura de la muralla, sobre la nova Graderia ?, és a dir, allò que va somniar en un magnífic quadre el nostre pintor i esculptor Manel Boix, quan nomenava un quadre seu amb la frase “El punt de vista d’una partida, que mai no ha tingut ningú“.
  1. Perquè al Trinquet del futur es deuria mantindre la presència de públic a les galeries del Rest i del Dau, quan sabem que és un lloc on es perd la majoria de les bones jugades, tant Fent el Dau com Restant?.

 

  1. No seria millor mantindre una mena de tela, xarxa o espais, per tal d’encalar la pilota i fer el quinze, però ubicant el públic a una graderia d’alta qualitat, darrere d’una muralla de cristall ?

Image 9. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Esquema de Trinquet amb Muralla de Vidre, aportat i publicat l’any 1.986 per l’autor d’aquesta Ponència

La construcció que actualment està fent-se de la Ciutat de la Pilota, és la major injecció econòmica que mai ha estat aportada al nostre Joc, però em veig obligat a manifestar el que ja he fet en molts fòrums de discussió i opinió. Tinc forts dubtes de què la ubicació que vol fer-se de la paret de vidre siga la correcta.

No entre en valoracions de tipus arquitectònic, ni tan sols espacials en quant a la distribució de la resta d’instal·lacions, però dic:

  1. On deu estar situada la paret de vidre per tal de tindre una bona visió i no perdre’s cap jugada?

 

  1. L’èxit d’una futura instal·lació estarà en trencar amb criteris que ens ancoren en una època i un sistema de visió que hui no podem considerar aptes per als Mitjans de Comunicació, ni per al confort dels espectadors.
  1. Les isòptiques correctes obliguen a ubicar la paret de vidre en substitució de la Muralla Gran, mantenint les places a l’Escala com a lloc privilegiat i tradicional.

 

  1. Les varietats de vidres que ens ofereix la tècnica actual poden acoblar-se a qualsevol demanda a la qual el Joc obligue, per tant continue demanant a qui tinga capacitat i poder decisiu, que es replantege si la decisió de posar la susdita paret darrere de l’actual escala és correcta, o suposarà una gran manca de visibilitat després de fer-ne una meravellosa instal·lació, amb un cost com mai el Món Pilotaire es podia imaginar.

Image 10. Les instal·lacions dels jocs de pilota

Contenido disponible en el CD Colección Congresos nº17

Comprovació gràfica de la incorrecció que suposa ubicar la muralla de vidre damunt l’escala del Trinquet

Per últim i com a cloenda de la meua aportació, em cal remarcar com al I Congrés Mundial de Pilota a Mà es va entrar en contacte amb els diversos països que juguen a la pilota al “Llarg” signant amb ells la anomenada “Carta de València” la qual es va convertir, i aqueixa era la seua filosofia, en la base del que després ha estat l’acceptació d’una sèrie de variables admeses per tots els països, en les què, cedint uns en la forma i disposició de les pistes, altres en el tipus de pilota, o també en alguns petits matisos en les regles de joc, s’ha arribat a acceptar oficialment el joc Al Llarg amb la denominació valenciana de “Llargues”, l’ús oficial de la pilota valenciana de “Badana”, o la pista de joc Oberta sense parets laterals, amb ratlles marcades al terra, per a delimitar el joc, a l’estil del que en la Confederació Europea de pilota ja coneixien com a Ballpelote o Jeu de Paume.
Doncs bé, si hem sigut capaços d’entendre’ns, cedint cada país un poc de les seues formes, en tal d’assolir un joc que ens unisca a tots, em sorgeix una pregunta d’acord amb el contingut d’aquest Congrés i la seua Idea de Futur:
Perquè no podem acceptar i coordinar que les característiques d’un recinte tancat puguen permetre que en un futur, tant de bo no molt llunyà, qualsevol d’aquests països puguem competir en Campionats Mundials de Trinquets, on el públic puga estar còmodament assegut, amb bona visibilitat, climatització, perfecta audició, sense perill a rebre un impacte i amb la capacitat d’una bona transmissió a través dels mitjans audiovisuals, que es vullga o no, és el futur de qualsevol esport?.
Aquesta podria ser la Conclusió d’aquest II Congrés Mundial de Pilota a Mà, i en aqueix sentit aporte la meua opinió, que d’altra banda és contrastable amb qualsevol altra, que puga millorar-la o complementar-la, per tal que es signe una Nova Carta de València, en la que s’accepte el compromís d’arribar a una col·laboració i acceptació, que ens permeta estrènyer més els llaços de germandat esportiva i humana entre els pobles enamorats dels Jocs de Pilota, assentant les bases d’aqueixa Futura Instal·lació Comuna a tots.

Responder

Otras colaboraciones